Aquesta setmana s’estrena “Promis le ciel” (“El cel promès”) de la directora franco-tunisiana Erige Sehiri, i ens arriba en un moment en què el debat sobre la immigració està en un punt calent arran de la ‘crisi migratòria’ de Ceuta. El tema de la pel·lícula ja ve anunciat pel seu títol, que fa referència a una cançó del grup francès Delgrès que diu “Ens han promès el cel, però mentrestant estem a la terra, remant (és a dir, lluitant)”, on el cel se suposa que és una Europa idealitzada on poder accedir a una vida millor. Agafant només la part de la frase sobre el potencial de la promesa la directora remarca la idea d’esperança i resiliència que travessa tota la pel·lícula. Resiliència i davant el viacrucis quotidià que viuen les quatre protagonistes a Tunísia, on es troben en una mena de llimb a mig camí entre el seu país que han deixat enrere i el cel promés on volen complir els seus somnis, un cel que sembla a tocar però alhora no s’hi pot acabar d’arribar mai, atrapades entre l’espera i la incertesa.
Aquesta idea d’esperança i somni ve reforçada per una direcció de fotografia de malenconiosos tons blavosos de Frida Marzouk, també responsable de “Nomad Shadow” que vam poder veure al festival D’A d’enguany. És un blau que enllaça el cel (que ho promet tot) amb el mar (que ho manlleva tot), accentuant aquesta idea de trobar-se en un llimb que ho embolcalla tot com una boira de la qual no es pot escapar.
A “Promis le ciel” Erige Sehiri torna a demostrar, tal i com ja havia fet al seu anterior film “Sous les figues” (Sota les figueres), que on sap brillar és en les distàncies curtes,en els relats corals protagonitzats per dones, i en una observació naturalista i ètica dels seus reptes diaris. Aquí segueix la vida de quatre dones ivorianes que comparteixen una casa que cau a trossos però que s’ha convertit alhora refugi, església improvisada i llar familiar temporal mentre esperen el seu futur somiat a Europa. I ho fa de nou treballant amb actrius no professionals que aporten espontaneïtat i naturalitat documental com la que interpreta Naney, però també amb una actriu de pes com la veterana Aïssa Maiga que aporta una profunditat commovedora al personatge de Marie.
Marie és una antiga periodista instal·lada a Tunísia des de fa una desena d’anys i ara pastora d’una església que fa també la funció de punt de centre d’ajuda i punt de trobada de la comunitat negra africana. Naney és una jove mare sense papers que ha hagut de deixar el seu fill enrere, i Jolie, una estudiant universitària de la qual tota la família que ha quedat al país espera que tingui èxit i els enviï diners. A la primera escena del film veiem que les tres dones acaben d’acollir Kenza, una nena de quatre anys supervivent d’un naufragi mar endins, i com aquesta arribada trasbalsa la seva vida en comú: l’espai domèstic s’omple de rialles i tendresa, però també de pors nocturnes i noves responsabilitats, i inevitablement transforma la seva convivència de supervivència en una de més propera i familiar, però travessada per les tensions inherents a la seva situació precària.
La pel·lícula mostra la quotidianitat i les lluites del dia a dia en un país hostil cap als migrants subsaharians: feines precàries que no permeten arribar a final de mes, problemes amb la casa, tràmits administratius incerts, la impossibiliat d’accedir a serveis com un compte bancari, i també humiliacions, exclusió social, controls arbitraris i racisme en un país on la seva presència no és benvinguda i és vista com una amenaça. A l’església improvisada on la Marie predica, els cants i les pregàries reforcen els lligams de la comunitat i l’ajuda mútua, però la fe no és suficient per esborrar la por permanent de les detencions, les expulsions o d’un nou drama al mar. A mesura que el context social i polític es va endurint, els projectes de cadascuna es van esquerdant: la Naney somia amb Europa, però topa amb la impossibilitat de fer la travessa; la Jolie oscil·la entre els seus estudis, la pressió familiar i voler fer la seva pròpia vida, mentre que la Marie intenta mantenir el rumb moral del grup alhora que afronta el seus propis dilemes i desil·lusions.
Però “El cel promès” no només parla de l’intentar assolir un somni i la resiliència diària per tirar endavant, sinó que parla sobretot de les creixents dificultats d’haver quedat atrapades en un lloc que, el 2023, va començar a veure-les no tan sols com a estrangeres i diferents, sinó també com a potencials agents d’una suposada transformació demogràfica i un perill per la societat tunisiana. I és que el 2023 Tunísia va viure una forta crisi política i social causada per la percepció d’una “afluència massiva” de migrants subsaharians, alimentada per xifres molt inflades i teories conspiratives difoses a les xarxes, i va adquirir una dimensió identitària quan el president Kaïs Saïed va afirmar que existia un pla per alterar la composició demogràfica del país i amenaçar-ne la identitat “àrab i islàmica”. Us sona tot això?
Aquesta retòrica va coincidir amb una escalada d’actes racistes i violència contra persones subsaharianes, especialment a la ciutat portuària de Sfax. Després del discurs de Saïed es van produir agressions i expulsions de persones de les seves cases o feines, i que la campanya va acabar afectant també a persones que no tenien res a veure amb la migració irregular, només pel sol fet de ser negres.
Aquest és el context en el que es desenvolupa la història de “El cel promès”, amb la voluntat de fer visibles les persones invisibles, en paraules de la pròpia directora. A la presentació que va fer a la Mostra de Films de Dones de Barcelona va explicar que la seva motivació va ser que Tunísia es miri al mirall i es vegi per una vegada com a l’opressor i no com l’oprimit, és a dir, com una víctima de racisme quan són ells els que arriben a Europa, com ho van ser els propis pares de l’Erige Sehiri quan van migrar a França.
Tal com passava amb “Sota les figueres”, aquest context social no es mostra de manera frontal sinó que és més aviat una corrent subterrània que transcorre per sota, sempre present però mai vista o esmentada obertament, mentre el fil narratiu se centra en la quotidianitat, en les converses, inquietuds i expressions de les dones protagonistes. De fet, la pel·lícula ni tan sols mostra la cara del país on transcorre l’acció més enllà de la casa on viuen les protagonistes i el propietari quan els va a cobrar el lloguer, o algún espai concret filmat sense mostrar l’entorn. Tunísia, tant el govern i les institucions com la gent del carrer, no es mostren. És un antagonista invisible i abstracte, i justament mantenir-lo evocadorament fora de camp el fa encara més inquietant i amenaçador. Aquí no es tracta de personalitzar i assenyalar culpables, sinó de transmetre la dificultat de seguir somiant vivint immerses en un odi ambiental que s’ho acaba menjant tot.
Quan tota una nació sembla al·lèrgica a la teva presència, existir-hi es converteix en una resistència constant i una lluita incessant. Lluita rere lluita, han de defensar la seva dignitat i la seva condició de persones, recolzant-se els uns en els altres quan poden, però reconeixent també que la solidaritat només pot arribar fins a un cert punt.
Sovint, el flux líric de “El cel promès” acaba jugant-li en contra, ja que el tractament eteri del temps i de l’estructura narrativa et manté a una distància estranya dels personatges que veiem a la pantalla. Però aleshores Sehiri es concentra en un dels molts primers plans sostinguts dels rostres que omplen la pantalla: rostres alhora forts i vulnerables, decidits però també carregats de pors i de dubtes, desafiants però també impotents davant les injustícies que pateixen. Sehiri entén el poder de la càmera per captar l’ànima d’una persona a través del seu rostre, especialment en temps tan convulsos emocionalment i políticament. Sense grans dispositius narratius i artificis, al final són aquests rostres femenins i aquesta malenconia blava que deixen empremta en l’espectador, emportant-nos un trosset dels seus somnis amb nosaltres perquè potser un dia, si sobreviuen a l’odi, es converteixin en realitat.
Deixa un comentari