LO VELL I LO NOU

Després d’haver vist Resurrection, el babilònic tribut al cinema de Bi Gan, no una ni dues sinó tres vegades – en tres sales de cinema, en tres moments diferents, amb diferents ànims, diferents expectatives, i amb diferent companyia -, un s’adona que el recorregut que proposa el cineasta xinès no té gens a veure amb una concepció lineal del temps. No pretenc citar forçosament a Heràclit ni el moviment perpetu d’una realitat que impossibilita el segon bany a un mateix riu, però bé és cert que l’estructura circular de Resurrection dona a entendre més la idea d’un quimèric etern retorn que el progrés lineal d’un art que s’acaba manifestant com a trencaclosques oníric. Un trencaclosques que es reinventa constantment en els seus motius.

No és una idea gens nova en el cinema de Bi Gan, un cineasta que des de la seva primera Kaili Blues desarticulava el temps i treballava una experiència cinematogràfica on aquest esdevenia vaporós. Passat i present es confonien en un mateix pla, i els espectres es materialitzaven en imatges que perdien al personatge principal en un no-temps abandonat de continuïtat i causalitat. Més encara en Largo viaje hacia la noche, on els motius narratològics del noir encriptaven uns codis que més tard es transparentarien – o adquiririen genuïna opacitat – en un pla seqüència que denunciaria les imperfeccions de la memòria i la persistència de certes imatges simbòliques.

Resurrection aposta més fort, i s’erigeix sobre el llenguatge oblidat de les pel·lícules – així és com ho anuncien els seus intertítols – per treballar les friccions entre els somnis, la memòria i l’oblit. Aquesta pràctica purament cinematogràfica es recolza en un macrorelat que ressegueix cent anys d’història del cinema. En forma de diversos capítols, cada un apel·lant a un dels cinc sentits, l’experiència fílmica es concep com infinita en les seves possibilitats i finita en la seva condició de treball amb el temps. En el petit cosmos cinematogràfic de Bi Gan, on el relat s’entén finit, amb una durada límit que dicta i anuncia amb urgència el final, els cossos que l’habiten es barallen entre la seva existència com a cos-signe i l’esquerdament de la seva realitat de règim escòpic. El dispositiu de representació es trenca a Resurrection per donar peu a la crisi d’una diègesi que pren consciència de la seva circularitat, la seva dimensió simulada i simbòlica. Les imatges de Resurrection acaben vampiritzant els signes que li donen forma, treballant pròpiament el cinema com un món simbòlic i virtual que modela i es modela amb somnis, pors i fe. A mesura que el món s’esgota, i el relat amenaça amb un final inexorable, el temps es dilata en una unitat temporal amb l’esperança que pugui suturar-ho tot, de poder viure més enllà del final dels temps, de poder ressuscitar els cossos que havien mort. És el treball circular – acumulatiu – el que permet aquesta perllongació del relat, el que permet al cinema reinventar-se i trobar noves maneres de continuar existint, encara que sigui – o justament perquè sigui – de maneres inesperades i inèdites.

Per això mai es pot retornar a Resurrection de la mateixa manera, perquè sempre ho reprèn allà on ho va deixar l’últim cop. Es justifica així com un exercici de memòria, cada vegada com un nou somni que ha oblidat part del que havia sigut, i ha de retrobar-se en la repetició. I és en aquesta llacuna mental on l’exercici de recordar pot donar fruits a alguna cosa incessantment nova. Perquè tornar a Resurrection és una manera de redescobrir el cinema, de trobar-s’hi lloc en nous indrets on abans no havíem parat ull. És un viatge que no acaba mai, però que recomano travessar, com a mínim, una vegada.