LO VELL I LO NOU

Retaguardia de Ramón Lluís Bande és un exercici cinematogràfic de resistència que trenca amb la forma clàssica de crear moviment en el cinema per a renovar una màgia de fotonovel·la on el moviment es doni entre les imatges al pur estil Chris Marker. Seguint la teoria de l’interval de Dziga Vertov es genera un vincle abstracte entre les diferents imatges de la pel·lícula i el moviment passa a ser creat des de la innocència de l’espectador quan li busca una certa continuïtat a dues fotografies diferents. Igual que el cineasta soviètic, les aspiracions de Bande en canviar de lloc el moviment en el cine –de la pantalla a l’espectador– és una decisió política, és cinema polític.

El film recrea propagandes socialistes asturianes de la guerra civil a través d’imatges d’arxiu del 1937 fetes majoritàriament pel fotògraf Constantino Suárez. Retaguardia s’obre amb una simfonia de ciutat on es mostren les intencions del director de reconstruir una lluita organitzada contra el feixisme, reanimant aquelles imatges –aquella ciutat– amb la teoria de l’interval, donant-li vida a aquelles petjades perdudes a través de música i de textos propagandístics del diari socialista asturià Avance. 

Tot i que Ramón Lluís Bande expliqués en el col·loqui que retornant al present aquell moment de pensament socialista i antifeixista es busqués transportar, efectivament, el pensament concret, el retorn de l’esperança, no es pot evitar la consciència del que va succeir després. Perquè després de ressuscitar la ciutat en un moviment incitat per l’espectador se sap qui va guanyar la guerra contra el feixisme. Per això, tot i que és innegable el tarannà d’una certa esperança en la visualització de Retaguardia, també té una contrapart extremadament trista, sabem cap a on es mouria tot allò que acabem de despertar.