LO VELL I LO NOU

Aquest curs estic treballant al Festival de Cinema L’Alternativa. Una de les meves tasques, la de mediador, m’ha permès accedir als films de la Secció Oficial i, en aquest text, pretenc recórrer un itinerari inventat, deixant-me emportar sobretot per les intuïcions, que podria esdevenir eventualment una llista de recomanacions —que és important que ho sigui—, però que també pot ser un assaig sobre un tipus de cinema que es fa en l’actualitat, molt més desconegut, amb tendències diverses, però amb un plantejament similar quant a com començar a pensar el món. Proposo, per tant, un possible recorregut, com tants altres ens pot oferir la programació del festival, on buscaré rimes i simetries i el contrari entre les pel·lícules, que no té per què tenir les que més m’hagin agradat, sinó les que em porti al seu pas aquest intent d’escriptura automàtica que intento traçar.

“No hi ha cap document de cultura que no sigui, alhora, un document de barbàrie” és la frase obituària que decora la tomba del filòsof Walter Benjamin, a Portbou. Mirant els films d’aquesta programació, aquesta idea ha rondat el meu cap diverses vegades. Sentia que el cinema escollit en aquest festival tenia massa a veure amb aquesta evidència històrica: una mirada sensible i esperançada a un passat barbàric, per a reconfigurar-lo, trobar allò que van descartar o amagar o censurar els vencedors, per imaginar un millor futur. La primera pel·lícula d’aquest escrit, Duas vezes João Liberada (Paula Tomás Marques, 2025), va en aquesta línia. Aquest film, que podria ser perfectament la millor òpera prima de l’any, treballa amb tres capes de realitat per a tensionar la idea del document històric, sempre definit com a objectiu —objectiu per a la barbàrie—, i la memòria històrica subjectiva i personal de persones que parlen des del jo. Se’ns narra la vida d’una dona trans que és actriu i interpreta el paper protagonista en un biopic sobre una persona també trans anomenada Liberada, que va ser perseguida per la Inquisició al Portugal del segle XVIII. Aquesta pel·lícula dins de la pel·lícula parla des del cànon, des dels documents preservats, però la protagonista necessita apropar-s’hi des de la primera persona. És així com dones trans, reflectint-se en els personatges, acaben construint un nou cànon, alliberant-se de la presó que suposa una certa història que ens han explicat. En aquestes capes de complexitat entre passat, present i futur, a la manera de Peter Watkins —que en pau descansi—, Paula Tomás Marques ens dóna un relat queer i fantàstic sobre la possibilitat de cercar-nos en la història de la humanitat per projectar-nos en el futur.

En la mateixa ressonància benjaminiana podria funcionar Monólogo Colectivo de Jessica Sarah Rinland, ubicada en un centre de readaptació d’animals a La Plata, allà on abans hi havia un zoo convencional. Animals que estan sent preparats per a ser alliberats habiten les gàbies que ocupaven antecessors de mateixes i diferents espècies sacrificats al voyeurisme consumista humà promogut per les societats occidentals del segle XX. Quan es llegeix un text escrit per un antic director del zoològic sobre les olors dels diferents recintes de l’antic centre, a la vegada que veiem aquells mateixos espais en l’actualitat, ens enfrontem a una de les grans contradiccions dels nostres temps: que l’exercici de memòria històrica que es promou en la contemporaneïtat està construït sobre les mateixes estructures de l’opressió colonial contra les quals s’intenta lluitar —i, per tant, construït de la mateixa forma.

A l’altra banda de la simetria podem trobar una pel·lícula com Yrupe (Candela Sotos), que busca reescriure la nostra història —aquella història no absorbida per la cultura de masses, per la barbàrie— rescatant material cinematogràfic perdut del tiet avi de la directora, el director de pel·lícules científiques Guillermo Zúñiga. La cerca d’aquest arxiu, en primera instància documental, esdevé gairebé un film d’aventures. Mentre el film avança, i autodescrivint-se falsament com una pel·lícula amb fins exclusivament arxivístics, Yrupe va convertint-se en la connexió entre dues persones unides per la sang i separades pel temps i l’espai (la guerra), a través d’una compartida sensibilitat per la natura, sobretot per allò més petit però igualment fascinant, en un joc on aquesta natura esdevé política. Aquest “exclusivament arxivístic” de Sotos és, en realitat, la voluntat de realitzar el major dels homenatges a un artista admirat —en aquest cas, Zúñiga—, mostrar la seva obra al món.

De manera relativament semblant pot articular-se un film com el de Celia Viada, Volver a Casa tan Tarde, un biopic d’arxiu de l’escriptora Maria Luisa Elío, organitzat a través de fotografies, textos i, sobretot, material del seu film semi-autobiogràfic de 1961 En el Balcón Vacío, que va protagonitzar i escriure. Viada organitza les idees i, en general, la vida de l’escriptora amb moltíssima organicitat. Ho fa d’una manera exhaustiva i visual, capitulitzant i, pràcticament, acaba esborrant la seva autoria. Es converteix així en una dialogant o, millor, una arxivista, donant pas com a narradora a la gran María Luisa Elío que vol homenatjar. Com Sotos amb Zúñiga, es vol rescatar allò injustament oblidat, i són dues maneres interessantíssimes de tendir a aquest ideal.

En aquest diàleg entre passat i present que travessa totes aquestes pel·lícules d’arxiu, Partition de Diana Allan hi aporta una nova forma de mirar. També treballa amb materials arxivístics, però ho fa a través d’un dispositiu completament diferent: visualment veiem Palestina sota el domini britànic entre els anys 1917 i 1948, amb imatges mudes d’arxiu, mentre escoltem les veus de palestins d’avui que parlen de les seves famílies i de la seva terra, tot intercalat amb cants tradicionals. És una història sobre la pèrdua, sí, però sobretot un gest de dignificació de la resistència, de la lluita que mai no s’atura. La memòria històrica, en aquest cas, esdevé un acte sempre en present.

A As Estações, de Maureen Fazendeiro, aquesta mateixa idea de memòria col·lectiva adquireix una dimensió diferent, més terrenal i orgànica. La pel·lícula és, entre altres coses, un retrat etnològic del sud de Portugal, on persisteix —viva i en constant diàleg amb les noves generacions— la memòria d’un poble. Només en aquesta memòria poden habitar les llegendes mil·lenàries i els mites que el vent sempre present al llarg de la pel·lícula sembla ser l’únic capaç de recordar de debò. La filmació avança amb un ritme reposat, deixant que els camps, la fauna i la flora participin tant com les veus humanes, provinents tant del present com del passat.

Ara que sento que he de clausurar el text, se’m fa estrany no trobar les paraules. Potser perquè el text podria continuar, perquè s’hi podrien seguir sumant pel·lícules, deixant que nous motius ens portin a llocs encara per descobrir. Però aquest era el joc que volia proposar: un possible itinerari, poc més que això. En aquest cas, amb sis pel·lícules de la programació de L’Alternativa que comparteixen un cert interès per la mirada que mereix el passat. I si he comès l’error de ser massa presumptuós, que almenys aquest text es conservi com una llista de recomanacions. Potser estaria bé que no fos més que això. I que cadascú es creï el seu propi itinerari.