LO VELL I LO NOU

El passat setembre, la darrera edició de l’u22, el Festival de Cinema Jove de Barcelona, va dedicar una de les seves retrospectives a Marta Balletbò-Coll. De fet, tot i que la seva figura hagi ja estat recuperada recentment a festivals com la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, aquesta ha estat la primera retrospectiva íntegrament dedicada als curtmetratges de la cineasta. Inicialment llicenciada en Química per la Universitat de Barcelona, Marta Balletbò-Coll va estudiar cinema a Nova York gràcies a una beca Fullbright-LaCaixa. Als anys noranta, va brillar dins el circuit de cinema lèsbic amb curtmetratges com Harlequin Exterminator (1991) o la seva comèdia romàntica Costa Brava (1994), el seu primer llargmetratge. Capgirant l’humor conegut a Espanya fins al moment, els seus personatges destaquen per la seva ironia ràpida i enginyosa.

Gràcies als festivals que darrerament la programen i plataformes de streaming com Filmin, on s’exhibeix tota la seva obra, les generacions més joves tenim accés al seu cinema i ens hi podem emmirallar i identificar. M’omple d’il·lusió poder compartir la conversa que vaig tenir amb ella en el marc de l’u22, en què vam poder parlar sobre la seva trajectòria, el seu cinema i el seu futur com a creadora.

Sovint expliques que el teu salt al cinema va arribar com una loteria, amb una beca Fullbright-LaCaixa. Després de ja haver passat per la universitat, què va suposar per tu entrar en el cercle acadèmic de les arts i el cinema provenint d’un àmbit tan diferent com el de la química?

Jo estudiava Químiques perquè a la família li agradava més una cosa de ciències, li veien més sortida, però jo imitava la Liza Minnelli a Horta. Jo volia fer Filosofia i Lletres, o Dret i, llavors, amb un cop de sort, vaig començar a escriure per televisió.

Com vas aconseguir escriure per televisió?

Doncs jo vaig conèixer una actriu que se’m va posar a plorar, dient-me “estic acabada” i tota l’hòstia. Jo l’admirava molt, molt. “Tu no et preocupis, jo t’escric una sèrie”, vaig dir-li. Vaig escriure una sèrie sense tenir molta idea i, llavors, vaig anar a Sant Cugat i, com tinc un cognom molt divertit (perquè hi havia una diputada que es deia igual que jo), potser això va caure simpàtic. Em vaig veure amb un [Sergi Schaaf], que després ha sortit a les meves pel·lícules perquè l’he estimat molt, i em va donar una oportunitat de fer una ximpleria, que al final no es va fer… Però jo li vaig dir que tenia una sèrie, s’ho va mirar i vaig començar a escriure-la per televisió.

Per tant, sembla que des del principi tampoc vas sentir pertinença al món científic…

Gens. Mira, l’altre dia vaig anar als Cinemes Texas. La companyia Barcelona Improv Group, que per mi és el millor que tenim, va fer un espectacle d’improvisació en què et fan el que seria un film biogràfic, però allà, al teatre. Tu has de dir el títol del teu biopic i si la gent el vota, te’l fan. Doncs me’l van fer a mi, perquè la gent va aplaudir el meu títol el que més. El títol del meu biopic era “ni de lletres ni de ciències, i de sexe, ja ni en parlem”.

I dels teus aprenentatges a Colúmbia, quins d’ells vas posar en pràctica en el teu cinema? I, al contrari, què són coses que penses que no et van ensenyar, i que vas haver d’aprendre pel teu compte mentre vas anar fent els teus primers projectes?

A Colúmbia vaig estudiar direcció de cinema, però teníem acting, writing, directing, producing, teoria, pràctica… Sobretot vaig aprendre la manera americana de fer les coses, amb molta energia, dedicació i enginy. La cosa independent, també. Imaginar-te solucions creatives em va fascinar a mi, va lligar molt amb una cosa interior meva. Vaig tenir el muntador del Woody Allen [en Ralph Rosenbloom] i, quan veus que arregla les catàstrofes tan grans que es filmen… Allà també vaig conèixer en Nèstor [Almendros, director de fotografia]. Em convidava a rodatges que feia amb el director Benton i me’l van fer entrevistar per la revista de la facultat, ens veiem de tant en tant. De classe, no me’n va donar, però d’ell vaig aprendre molt, sobretot que no has d’anar de fantasma per la vida. Jo venia de Barcelona… Alhora, a Colúmbia vaig aprendre molt sobre distribució: vaig tenir com a professora la Ira Deutchman, i el John Houseman a producció. Hi havia molta intel·ligència al meu voltant. Per això jo vaig posar-me a les cues dels cinemes i vaig fer el que vaig fer quan no tenia diners…

Amb posar-te a les cues dels cinemes, et refereixes a fer tu la pròpia publicitat de les teves pel·lícules?

Sí. Llavors hi havia més diaris i, fent-ho, m’hi guanyava articles. O, per exemple, vaig anar a Girona i vaig dir-li a la premsa d’allà: “mireu quina directora de cinema ve al vagó del tren, amb les llaunes de la seva pel·lícula…”. I ja tenies publicitat, perquè això no és gaire comú.

I tant! Vas fer molt bé… Sobre les teves pel·lícules, m’he fixat que en totes elles, fins i tot en els teus curts, la música és un element molt important. En cadascuna de les teves obres trobem melodies semblants però alhora particulars. D’on vas treure-les, qui les va compondre?

No és que faci servir una música d’una pel·lícula per l’altra, sinó que en repeteixo els equips musicals. El rus i la ucraïnesa [Ika i Seña] només estaven a Costa Brava. També hi havia música electrònica, de l’Emili Remolins Casas i el Xavier Martorell. A la segona [Cariño, he enviado los hombres a la luna] i a la tercera [Sévigné], la música també és de l’Emili Remolins Casas i el Xavier Martorell.

Sí… és una mena de segell teu. Es nota molt que és música feta per les teves pel·lícules. A més, aquestes melodies es repeteixen contínuament, divideixen les escenes i condueixen la trama com si fossin leitmotivs. M’agrada molt això… Sento que acompanya molt bé la comicitat i ironia de les trames. Com va ser el procés creatiu per arribar a aquestes melodies, i a aquest ús repetit de la música?

Això que dius és important: l’Emili Remolins Cases ja ho diu en el making of de Cariño, he enviado los hombres a la luna. Diu que jo treballo al revés: jo li parlo d’una música, ell la fa i, a partir d’això, jo faig el muntatge de l’escena. Generalment, als músics se’ls ensenya la còpia de treball i des d’allà creen la música. Jo no, jo necessito la melodia abans. Per exemple, a Costa Brava, a l’escena de la festa del degà al Port Nàutic li vaig dir que volia la música “dels gitanos amb les cabres”, i llavors vam crear una música d’aquest estil. M’agradava aquest contrast. Sempre ho fem així, al revés. Però sí que és veritat que la música és fonamental pel meu cinema. Jo soc de ritme, de muntatge, de música, més que d’espais i de direcció artística. També cal dir que una persona sola no pot fer un film: per fer les meves pel·lícules he treballat amb l’Ana Simón Cerezo i un equip d’unes dotze persones.

També voldria preguntar-te sobre la teva faceta d’actriu: menys en el teu curt universitari, Class —que vam veure de forma inèdita a l’u22—, sempre has interpretat un dels papers principals dins els teus projectes. Era un desig previ actuar, o va ser una qüestió logística que facilitava la producció de les pel·lícules?

Va ser una neurosi pura. Fins a l’últim moment sempre estava “sí, no, sí, no… m’hi he de posar, però no tinc el físic…”. Durant l’escriptura del guió i la preproducció m’engreixava per ansietat i, per aprimar-me, em passava setmanes fent fúting i gairebé sense menjar. Surt de molt a dins i, després de molts mesos pensant si actuar o no, al final m’hi poso.

D’altra banda, sovint has dit que no vols etiquetar el teu cinema com a cinema lèsbic, però queda clar que ha tingut més ressò en aquests circuits.

Era un no parar, al principi. Les llaunes amunt i avall, vam anar a festivals gai-lèsbics de tota Austràlia, països nòrdics, Alemanya, a moltes ciutats dels Estats Units…

Potser en aquell moment no veies compatible el fet de ser reconeguda en el món del cinema mainstream amb el fet de crear històries amb protagonistes lesbianes. Però quan Costa Brava es va “rellançar” a partir de la Mostra de Cinema Lèsbic de Madrid el 2022, es va fer amb l’eslògan d’haver estat “la primera pel·lícula lèsbica catalana” —tot i no haver estat feta amb aquesta pretensió. Creus que la teva perspectiva envers aquest tema ha canviat al llarg dels anys? El fet d’etiquetar el teu cinema, de buscar referents tant dins com fora de la comunitat LGBTIQ+…

Els meus referents també eren homoeròtics i homo-dissidents sense que ells ho sabessin. Howard Hawks, totes aquelles pel·lícules de buddies, d’amics… L’únic que els faltava és que entressin en una sauna. Molt machos ells, però allà hi havia un homoerotisme brutal. Sempre m’ha agradat aquest vincle entre els muchachos, el que passa és que jo posava muchachas. Però la cosa lèsbica… Jo m’he enamorat més de l’Ingrid Bergman, la Liza Minnelli, la Judy Garland i els seus números amb americana i mitges. Aquí sí que hi ha atracció cap a la bellesa. Però referents de pel·lícules lèsbiques… no hi he estat conscient. Ara bé, després miraré amb lupa si ho eren la Barbara Stanwyck o la Claudette Colbert, si l’Ava Gardner i la Lana Turner van tenir assumptes… Soc molt tafanera… Però mai vaig tenir referents lèsbics com a tal. Quan una cosa entra dins el cànon, a mi ja no em diu res.

Llavors, és clar que els teus referents van ser nord-americans. Vas fixar-te també en pel·lícules còmiques?

Els meus referents han estat sempre molt antics, ja els tenia des d’aquí. Howard Hawks, Billy Wilder o Frank Capra.

Ara, ets professora de Física i Química en un institut. Els has parlat de la teva carrera com a cineasta als teus alumnes? De quina manera sents que s’enllacen les teves dues professions? Apliques la teva creativitat i coneixements del cinema en les teves classes?

Mai els he parlat de la meva carrera com a cineasta. Però la meva experiència en el cinema em va ajudar molt a passar les oposicions, perquè havia de parlar davant d’un tribunal, entre altres coses. El tribunal no es creia que mai no hagués donat classe abans, però és que havia presentat la pel·lícula en tants festivals que parlar davant d’un públic m’era molt fàcil. D’altra banda, el fet d’haver donat classe també m’està ajudant per les coses que estic preparant per a quan em jubili.

Just aquest és un altre tema de què volia parlar. Com encamines la teva vida ara que estàs a punt de jubilar-te? Tens un canal de YouTube on sovint penges vídeos, has començat un petit espai dins la ràdio del Prat i també estàs començant amb l’stand up comedy. També vaig poder veure’t fent el teu primer monòleg dins el Festival VisibLes de LaBonne: és un format que vols explorar més? Dins de tots aquests interessos (les xarxes socials, l’stand up comedy, la ràdio…), hi té cabuda el cinema? Et veus tornant a filmar?

De fet, el primer monòleg que vaig fer va ser a Girona, i va tenir molt èxit davant d’heterosexuals. A LaBonne, em va sortir fatal… Però l’endemà vaig tornar al VisibLes com a directora i, cada cop que obria la boca, tothom reia. Això em va donar la idea per a millorar i preparar-me per la ràdio: si jo parlo d’una cosa des del meu punt de vista, és més divertit que si intento fer riure amb una història que no és veritat. Així, he trobat la cosa amb la ràdio i també l’estic trobant amb l’stand up. És una manera de parlar de mi o de personatges molt propers a mi. En el camp del cinema, voldria començar a treballar la meva legacy. Tinc pensat contactar amb universitats americanes i europees de Queer Film Studies i Feminist Film Theory per què estudiïn les meves pel·lícules. Algunes universitats ja ho fan i els alumnes s’ho passen molt bé. No és que tingui plans de jubilació, I am running a creative portfolio. Jo odio les vacances, necessito estar fent coses. En un principi, no em veig gaire tornant al cinema, però sí que estic treballant amb una cosa “caiguda del cel”, i m’ho estic passant molt bé. És un documental de la poeta Sònia Moll Gamboa. Té moltes idees, és molt bona! L’he enregistrat amb Opencamera per Android, i l’he muntat amb Openshot i LosslessCut. Molt youtubero. Gràcies a una cosa que diu [la Sònia], li he dedicat a la Marta Selva i l’Anna Solà, les fundadores de Drac Màgic.