LO VELL I LO NOU

Fins que tenia potser 14 anys estava convençuda que vivia – jo i tots aquells que m’envolten – en el cap d’algú més gran. Per mi, tot el que jo era i tot el que suposava el meu món, tenia un 90% de probabilitats de formar part de la idea d’alguna entitat desconeguda i superior. Assumia el meu paper com actuant en un futur escrit i la meva condició d’imaginada. Quan els hi proposava als meus companys, però, no semblaven estar-hi gaire d’acord. És clar, suposo que no podia esperar-me més. Com sentir-se quan saps que, tu i tots els que t’envolten, sou una preconcepció escrita, inalterable, destinada? Aquesta és exactament la pregunta que vol contestar – o més aviat, plantejar – Lois Patiño al seu últim film, Ariel (2025). 

Filla d’una idea conjunta entre Matías Piñeiro i Lois Patiño, Ariel parteix del personatge amb el mateix nom de l’obra de Shakespeare, La Tormenta. En una travessia per una illa màgica, atemporal i aïlladament romàntica, s’exploren els diferents personatges del dramaturg. Personatges que, perduts entre la fullaraca i la molsa de l’illa, interpreten el seu paper. Un dia de la marmota gegant del que l’Ariel – Irene Escolar en un dels seus papers més marcianament tendres i sentits – és la responsable. Les obres s’han d’acabar i el llibre ha de començar amb el nou dia. 

Serà l’Agustina Muñoz – impecable com de costum – qui ens guiarà per l’exploració dels escenaris de carrer. Juntament amb ella, Patiño ens convida a una experiència sensorial, tàctil, física, que ressona amb les seves obres anteriors. Un món on el batec de la naturalesa traspassa el límit físic del diferit i ens refresca amb els colors i les textures de les Açores. Aquest cop, però, el viatge flotant al que ens té acostumats Patiño ve acompanyat d’alguna cosa més. D’una lleugera narrativa que, tot i que al principi propicia alguna aixecada de cella, ben aviat et convida a abandonar-te al seu encant. Què senten els personatges de les històries? Més enllà d’allò que se’ls demana que sentin des de la narració. Com es senten respecte a la narració que els ha tocat? Estan cansats de ser el mateix constantment? De no poder seguir endavant? Es genera una espècie de metanarrativa superposada. La primera pel·lícula del director que exigeix als seus personatges performar una història, tracta, paradoxalment, del desencant dels personatges amb aquesta necessitat buclèica de performar una història. Tot això, amb les actrius fent de si mateixes sent xuclades pels personatges i l’illa en la necessitat de perfomar una història, tot performant la història que els exigeix el guió d’Ariel. Intentar descriure i explicar aquesta multitud de capes interrelacionades és un maldecap sintàctic. Potser per això els meus amics no volien escoltar-me quan els hi parlava del demiürg que ens controla com personatges d’un videojoc. I potser per això, Ariel és una d’aquelles pel·lícules que encarnen a la perfecció l’essència del que podem – amb molta lleugeresa, sinceritat i subjectivitat – anomenar cine. 

Perquè el que proposa Ariel és una mirada plena de vida i de frescor cap a històries i personatges que, tot i atemporals, han sigut representats una i altra vegada. Ara, els mirem des d’un lloc diferent. Els mirem des de la compassió, la humanitat, la sensibilitat. Els mirem de ben a prop i intentem escoltar les seves veus sense filtrar per la ploma de Shakespeare. Evidentment, és una ficció hiperbolitzada i plena de presumpcions poètiques sobre una possible crisi existencial de personatges ficticis. Però de qualque manera, ressona amb una sensibilitat increïblement contemporània que passa per un espai subversiu i de ressignificar narratives. Però sobretot un espai de cura artística, de precisió creativa i de fantasia desbordada. 

El tractament proper de personatges ficticis entra en sinergia amb la mitificació d’un paisatge real. Així, es genera un onirisme de contrastos i jocs d’equilibris on la corda no acaba d’estirar-se per cap dels dos costats. Una immersió completa en el món fantàstic de la ficció Shakespeariana des d’una lectura increïblement actual. Patiño toca un cop més a l’espectador, i se li cola per les orelles, pels ulls i, sobretot, per la pell.