LO VELL I LO NOU

Miguel Eek és un documentalista nascut a Madrid, i criat entre Estocolm, Mallorca i Barcelona, sent en aquesta última ciutat on va formar-se com a cineasta. Actualment està afincat a Mallorca, on té seu la productora que ell mateix va fundar, Mosaic. El seu cinema, des d’una honesta curiositat per l’altre, es dedica a la filmació d’espais amb aquells qui els habiten. La seva sensibilitat permet sempre habitar les realitats que ell retrata, i confrontar temes que en la quotidianitat se’ns escapen. En la darrera edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest ha estrenat Refugis de Paper, un documental centrat en les biblioteques com a espais de trobada, però sobretot com refugis per la reflexió i la introspecció.

Amb motiu d’aquesta estrena, vam tenir la fortuna de poder parlar amb ell per tal d’entendre millor la seva visió, la seva obra, i la seva realitat, sobre la qual ha motivat i cimentat tots els seus projectes.

Refugis de Paper comença amb unes formes properes als teus anteriors projectes, amb la filmació d’espais, però te’n vas per un camí completament nou. Mescles material teu amb material d’arxiu, i et permets navegar per les veus d’aquests testimonis per arribar a indrets més punyents i inesperats. Em pregunto quina és la llavor d’aquest projecte; si l’espai, les persones, o l’arxiu que dona forma a tot. I quin va ser el procés a seguir per implementar tots aquests diversos elements en el resultat final.

Hi ha projectes anteriors que estan molt més pensats, aquest neix d’un desig de retratar un espai que per mi en la meva vida ha estat sempre molt important, que és la biblioteca. L’única cosa que col·lecciono són carnets de biblioteques. Allà on he viscut he habitat biblioteques i allà on he viscut per mi han estat refugis. I he viatjat per biblioteques meravelloses, i per això aquest desig de donar aquesta visibilitat a aquest espai que trobo que en general a Espanya és un espai una mica demodé.

Quan em vaig enfrontar als espais, els vaig trobar una mica decadents, efectivament. No eren espais fílmicament massa estimulants, per això el plantejament va ser les persones. Qui habita les biblioteques? Què cerca? Què els hi succeeix quan són allà? I acompanyat amb la Maria Antònia, qui em va ajudar amb aquesta recerca, vam entrevistar molts usuaris, i finalment van quedar uns quants amb els quals vaig conviure un temps. Amb aquesta particularitat de que quan parles a una biblioteca has de parlar fluixet, no? I això crea una atmosfera com de confessió, i això ho vaig descobrir sobre la marxa, no pensava que trobaria això ni pensava que parlaríem de coses més enllà dels llibres o de la biblioteca, i al final el que menys parlàvem era de biblioteques i de llibres. Parlaven de la vida.

Però justament en aquesta actitud de parlar fluixet és com que d’alguna manera hi ha aquest punt de veu interior. I en aquesta veu interior el concepte d’entrevista no era el que ens interessava, no m’interessava especialment. Primer perquè els espais no eren massa atractius, i perquè el que m’interessava era justament crear imatges mantra, que fan que tu puguis entrar dins d’aquests pensaments. I feia temps que volia treballar amb arxius domèstics meus i d’altra gent, i vam adquirir altres arxius domèstics i d’altres arxius domèstics que tenia jo i vam fer proves.

Són arxius dels testimonis, també?

No, cap personatge va proporcionar arxiu. Són especulacions, crec que era interessant també que l’arxiu funcionés no només com una imatge que ens fa viatjar al passat sinó una imatge que ens fa viatjar a un no-temps o un no-espai. Hi ha moments on sí identifiques un temps, però hi ha altres imatges que per mi son quasi més entrar dins la sensorialitat – que evidentment després hi ha un treball de so que juga amb això –, fugir de la idea de que s’està parlant del passat, perquè justament moltes persones ens parlen del futur. Ens parlen del que volen ser, de les seves incerteses, i encara i així aquest material funciona curiosament molt bé.

A mi m’agrada pensar el teu cinema com un cinema d’espais segurs, i en aquest sentit Refugis de Paper és una obra molt reveladora. Tu trobes que en la societat en què vivim els últims refugis que ens queden són els silencis de les biblioteques?

Abans pensava que pels no-creients les biblioteques són aquests reductes d’espiritualitat, de silenci i d’interioritat. Per mi ho han estat. I efectivament pels que vivim a ciutats les biblioteques tenen aquest component espiritual. En qualsevol cas, també em demano cap a on han d’anar les biblioteques. Perquè fent aquesta pel·lícula hi ha un punt en el qual aquestes biblioteques que jo he viscut, a Suècia o a Dinamarca, que tenen un component realment de refugi climàtic, sobretot davant del fred, d’espais on s’està millor que a ca teva, on més enllà de que hi ha silenci, hi ha llibres, hi ha cultura arreu, hi ha amfiteatres o hi ha recitals de poesia, exposicions, on tu pots entrar en una sala i tocar música, on pots cocrear… tota aquesta visió més del futur aquí la trobo a faltar, almenys a Mallorca. I al mateix temps penso també que digitalitzar o modernitzar a l’extrem una biblioteca també pot pervertir aquesta idea més d’austeritat. Em demano com haurien de ser aquests espais i cap a on haurien d’anar. Per mi sí que és un espai d’interioritat i de silenci.

Per mi, tot i parlar d’espais segurs, el teu cinema sempre tracta els espais en amenaça de desaparició. En un dels teus primers projectes, Vida i mort d’un arquitecte(2017), t’atures a parlar d’un documental que l’arquitecte Josep Ferragut va filmar sobre la ciutat de Palma. Segons paraules del mateix Ferragut, la seva motivació per filmar la ciutat era filmar aquells espais que estaven condemnats a desaparèixer per la imminent urbanització. No puc evitar traçar un paral·lelisme entre aquestes paraules i tota la teva obra. Penso directament en els teus documentals sobre la crisi de les sales de cinema. És això el que motiva els teus projectes?

Jo crec que sí que hi ha una inèrcia no massa premeditada. Jo soc fill d’un nostàlgic, el meu pare és un nostàlgic i encara que jo lluiti contra certes inèrcies alguna se’m queda. Sí que hi ha espais com el cinema que per mi han estat llocs segurs, espais de salvació. I vivint en una illa amb una transformació tan accelerada, si tu camines per Palma i vens d’aquí a cinc anys hi ha espais que avui són de referència i que ja no hi seran. Tot va molt de pressa i justament aquests espais que potser són els més romàntics, els més a contracorrent, són els que estan més en perill. Jo vaig fer el documental de les sales que tancaven però també de Cineciutat, que és un cinema de futur, però que també està en constant amenaça de desaparèixer, perquè les pressions són molt fortes.

No sé si és buscada, però en molts dels teus documentals trobo una sensació que només puc definir com claustrofòbica. Sempre retrates espais desannexats del món, tancats en si mateixos i purament íntims. Creus que realment estan condemnats a desaparèixer o fer-se cada vegada més petits, o hi ha alguna possibilitat de tornar-hi? El teu cinema és una eina per tornar-hi o més un últim i tràgic testimoni?

Jo crec que les pel·lícules que faig són excuses per habitar llocs que vull viure, i que vull freqüentar més, conèixer millor o directament espais que no conec i vull conèixer. Quan vaig fer el documental Ciutat dels Morts (2019), era un espai del qual no tenia ni idea i jo era un adult que de petit tenia molta por a la mort. Tenia una curiositat per entendre com a través dels treballadors es podia habitar la mort des d’emocions més diverses.

O quan vaig fer La primera dona (2020), també era un viatge al meu sentit d’outsider, a un altre nivell. Aquest desig de normalitat, que no és la meva essència, el volia confrontar amb un espai una mica paradoxal. Té una part decadent i té una part utòpica i de possibilitat.

Són també espais de trobada, no creus?

Sí, espais de trobada, espais de possibilitat, espais on la gent es permet parlar de coses que de vegades a la vida normal ens fa por parlar. A un psiquiàtric o a un cementiri es parlen de coses frontalment que en el dia a dia fa mal parlar. A mi m’interessa parlar d’aquests temes. No crec que tingui una funció per als que viuen allà, no crec que canviï res, però sí que jo mateix com a espectador em permeto sentir coses que d’una altra manera seria molt complicat, i crec que donar aquesta possibilitat a l’espectador és una de les meves motivacions de fer aquest tipus de cinema.

Perquè a primera vista el que més crida l’atenció del teu cinema és que és un cinema observacional. En què tractes les formes del cinéma vérité. Em veig forçat a preguntar, en quina posició queda qui està darrere la càmera i quines dinàmiques es creen amb qui està sent filmat?

Tot això va canviant. Jo al principi vaig fer Vida i mort d’un arquitecte, que no té res d’observacional sinó que és més una construcció a partir d’un gènere que ni sabia que existia, el true crime. I després sí que em vaig llençar en vàries pel·lícules a intentar filmar la realitat de la manera més pura possible. Que això passa per conviure molt de temps, per no moure’t gens, deixar les càmeres fixes i desaparèixer.

Sí que trobo que és un llenguatge on per moments aconsegueixes desaparèixer, donar testimoni d’una realitat on la teva presència sembla no pertorbar. Però darrerament, o cada vegada més, també qüestiono una mica aquest posicionament i també m’avorreixo. Trobo que és una forma que ja tinc una mica per mà i dic de provar una altra cosa. I recordo amb el documental de Pantalles Buides que la idea era fer un reenactment, però que es vegi que estan forçant la màquina. I ara en Refugis no hi ha observació, hi ha escolta. Crec que se’m dona bé escoltar i crear una sensació amb l’altre que el permet obrir-se. Tinc molta confiança en la gent, en aquestes converses de Refugis ha tornat a passar.

Ara estic amb altres pel·lícules explorant també altres formes que són més assagístiques, ja no observacionals. Ja veurem per on anem. Durant un temps he gaudit molt – i no dic que no torni – simplement d’aquesta observació, i aquest habitar realitats que a priori no em corresponen.

Perquè a la teva obra passes de retratar persones en els seus espais a espais amb les seves persones. Creus que els espais defineixen a les persones o a la inversa? Quina és l’última lectura que es busca?

No sabria dir-te, jo crec que hi ha una reciprocitat. Per exemple no sé fins a quin punt les biblioteques que tenim són les biblioteques que ens mereixem, o són les biblioteques que desitgem, o les que ens convenen. No, jo crec que són les biblioteques que en un moment donat un arquitecte, guiat per un pressupost regit per la política, ha decidit què hauria de ser una biblioteca per a la ciutadania.

En aquests temps crec que els espais en general sempre van darrere de les persones, els espais es fan vells massa ràpid. Els espais no tenen la culpa, potser nosaltres anem massa ràpid. Tu te’n vas a una biblioteca i penses “això ja està desfasat”, l’han inaugurat i ja està desfasada. Perquè pels usos i la petita pantalla que està ocupant relativament tota la nostra atenció, el qual és motiu de preocupació, els espais físics ja no són tan rellevants, malauradament.

I aquí és on també jo en aquesta mirada de resistència dic: no, els espais són importants. No deixem que els espais siguin merdosos perquè aquests espais poden determinar que la gent no hi vagi. Si portes a un nen a una biblioteca plena de pols i amb un bibliotecari que fa por és molt difícil que hi vulgui tornar. I amb el cinema també passa el mateix, per mi anar a veure certes pel·lícules i menjar crispetes no té cap sentit. Hi ha espais que no es corresponen a la proposta.

Molts cops te n’has anat a espais que són ja gairebé metafísics. Per exemple a La càrrega (2024), un film molt interessant, aquest espai que permetia la deconstrucció i la introspecció d’un tipus de masculinitat esdevenia gairebé un paisatge mental.

L’espai ja venia donat perquè aquest retir ocorria ja. No vam fer cap càsting, era l’espai que hi havia. Per exemple la sala on passa quasi tot, jo hauria triat una altra sala. Un lloc per fer una deconstrucció tan bèstia, un lloc d’intimitat, era una espècie de sala-aula freda i poc ambient per despullar-se. Vam triar el blanc i negre per amagar una mica més l’espai, quedar-nos més als rostres de les persones i dessaturar justament la potència del verd, de la natura i sentir com que s’amalgamava més espai i persones.

A mi m’impressiona molt com en les teves pel·lícules més observacionals la càmera desapareix. Com crees un espai segur perquè aquesta gent pugui obrir-se? Arribar a coses tan íntimes?

Vaig començar a posar-ho en pràctica amb Ciutat dels Morts (2019), on l’exercici era exposar unes persones a la seva quotidianitat de treball, d’un treball que ha estat marcat per molt de tabú per part de la societat, i fins i tot per part d’ells també.

Com a La primera dona, també.

Sí, hi ha un procés d’intimitat que es treballa amb una relació bidireccional. Ells no expliquen massa coses, però jo explico moltes coses. Jo parlo molt, primer de que faig la pel·lícula sense una idea preconcebuda, sinó des de la curiositat, i el no tenir ni idea de quina pel·lícula sortirà d’aquí. Això en general a la gent li dona molta tranquil·litat, el fet que no tenen la pressió que han de respondre a una hipòtesi. Després amb l’Eva, de La primera dona, vam esdevenir amics. Jo estava separat de la meva parella en aquell moment i ella va ser una persona més que em va acompanyar en aquest procés de dol, de cercar-me a jo mateix. Perquè la gent regali la seva ànima i la seva intimitat tu els has de regalar algo també que sigui tan valuós. Òbviament ells et regalen molt més, perquè s’exposen davant d’una càmera.

Vaig llegir un dia una crítica, crec que de La primera dona, que deia que duia de la mà als personatges. Aquesta sensació de no estàs sol, estic aquí encara que no em faig veure. Fins i tot alternant. En La primera dona, amb l’Eva, era important que no gravàvem tots els dies. Jo hi havia dies que anava en qualitat de Miguel i hi havia dies que anava en qualitat d’equip. I també comptar amb un equip que entén que en aquest tipus de cinema hi ha dies que vas a filmar i que no passa res, que no treus res interessant. I has gravat cinc hores que saps que van directament a la brossa. Pot passar molts dies, casi la majoria dels dies passa això. I que malgrat tot això hi hagi una confiança de que estem fent una pel·lícula perquè tots som capaços d’identificar que de tant en tant hi ha moments d’una gran claredat, i moments molt poderosos cinematogràficament, que donen sentit a tot el que fem.

Fins i tot com a espectador a vegades em passa, que veig pel·lícules que potser són irregulars, però tenen un moment en què trobo una connexió molt forta, i per aquest moment val la pena arribar fins allà. És anar construint a poc a poc amb honestedat, amb temps i molta paciència.

Fa anys vas dedicar-li un petit documental a Agustí Villaronga, en què vas conviure amb ell. Hi ha un moment en què tots dos us desplaceu a les illes, en què ell diu que és aquí on agafa piles i energia per molts dels seus projectes. En certa manera sento que et passa el mateix, aquí és on has filmat el gran corpus del teu treball. Creus que filmaries d’igual manera si et moguessis en paisatges més exòtics per tu, més aliens a la teva experiència?

La càrrega és a l’Empordà, i la meva pròxima pel·lícula passa tota a Guinea Bissau i Cap Verd. És una pel·lícula que combina arxiu i imatges que vam rodar allà en 16 mm. És sobre Amílcar Cabral, un líder africà que va lluitar per la independència de Guinea Bissau contra el colonialisme portuguès. I és veritat, recordo que abans d’estudiar hi havia un curs de documental que feien a Suècia que consistia en tres mesos a Estocolm, tres mesos a Dakar, tres mesos a Santiago de Xile i tres mesos a Singapur. No trobaràs res estimulant passant tres mesos a cada una d’aquestes ciutats on no coneixes res. Aquest punt d’allò exòtic, on la teva mirada arriba molt verge, efectivament activa una mirada molt més atenta dels espais coneguts.

Jo crec que és important mantenir aquesta curiositat fresca malgrat estiguis mirant la teva parella, el teu fill, la teva germana o el teu pare, no cal anar-se lluny per trobar una història o per trobar la bellesa. Però he de dir que a mi m’interessa molt l’altre. Estic treballant també una pel·lícula sobre el procés creatiu de tres músics d’Europa: un a Portugal, un a Noruega i un a Mallorca. Però aquesta idea de sortir, efectivament és molt estimulant. Jo mateix em sento – malgrat viure aquí – un home molt desarrelat, o ho he estat durant una part important de la meva vida. Aquesta idea d’allò que passa més lluny de la meva illa, que és ara Mallorca, resulta molt poderós de cara a detectar o activar aquesta imaginació d’històries possibles. És veritat que és molt més difícil, la política de la subvenció pública, de la qual depenc molt, perquè el meu cinema no és fàcil de finançar a nivell privat, penalitza si no estàs arrelat a les illes. He de trobar aquest equilibri.