LO VELL I LO NOU

Després d’aconseguir un èxit indie amb Past Lives, Celine Song ha fet un moviment inesperat cap a un tipus de cinema mainstream de star system. I és que no és cap coincidència que el primer nom que apareix en els crèdits inicials de Materialists, després dels actors, sigui el de director de càsting Douglas Aibel. Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal són els encarregats d’encarnar-se dins del que podria presentar-se com un triangle amorós convencional, quasi com si ens teletransportàssim a l’època dels screwball comedies del Hollywood dels anys 30, però, per descomptat, acord al cine que ens està tocant viure, intentant fer el comentari social de torn d’una forma tan hipòcrita que dificulta gaudir el que hauria de ser una comèdia romàntica inofensiva i divertida.

La pel·lícula comença amb un pròleg en el temps dels cavernícoles. Un home porta un grapat de flors a una dona a la seva cova, i fent una manualitat, transforma una petita floreta en un anell de compromís. Acabem de presenciar el primer matrimoni de tots els temps per a fer un salt al nostre present, on l’amor ha estat corromput en el capitalisme per necessitats materialistes i el mercat de cossos ha monopolitzat les relacions sexoafectives, tractant l’altura de les persones, per exemple, com un bé capital més.

Està dins de la natura de la screwball comedy tractar relacions romàntiques entre diferents classes socials, com a Va succeir una nit (1934), La vuitena dona de Barbablava (1938) o Històries de Filadelfia (1940). Una persona extremadament rica s’acabarà enamorant d’una que no ho és, després d’una confrontació inicial que ve donada pel capital que cada un posseeix.  Finalment, i travessant un arc dramàtic que els farà adonar-se que comparteixen la mateixa humanitat i sensibilitat, viuran feliços i menjaran anissos per sempre més. Evidentment, aquest gènere cinematogràfic, que trobaria el seu moment més àlgid després de la Gran Depressió, apel·lava a la reconciliació entre classes per acabar reproduint la American Way Of Life. No és el mateix tractament respecte a les classes socials el que exercien tots els films, per exemple Frank Capra buscava, en la seva visió humanista, la reconciliació sense manierismes, mentre que George Cukor, molt més autoconscient, es trobava més a gust en la comèdia àcida, tot assumint aquestes contradiccions irreconciliables dins de la mateixa naturalesa humana. En una amplíssima varietat hi havia lloc per tothom.

Tornant a Materialists, Celine Song es predisposa a recordar aquest cinema des de la seva pròpia subjectivitat. Ens trobem amb una celestina professional interpretada per Dakota Johnson, que començarà a sortir amb un home extremadament ric, Pedro Pascal, sense haver oblidat encara la seva darrera parella, un Chris Evans fracassat, un actor sense cap mena de futur que treballa com a cambrer en una empresa de càterings i viu en un pis compartit. No cal entrar en spoilers perquè l’espectador sàpiga des del començament quin serà el final exacte, però sí que és interessant fixar-se en les mirades diferenciades que Song empra en cadascun dels seus protagonistes masculins.

Les escenes que Johnson comparteix amb Pascal, o amb el món ostentós que l’envolta, fusiona l’estètica elegant de plans llargs amb tràveling característics de Past Lives amb el d’un anunci pompós, per exemple, de Dolce Gabbana. En canvi, el món de Chris Evans, està filmat sovint amb una erràtica càmera en mà, també en plans llargs amb tràveling, però aquesta vegada cercant una estètica quasi fauve, un tipus de pla que recorda, fins i tot, al d’una pràctica universitària qualsevol. 

En les seves teories sobre el muntatge, la idea d’Eisenstein era que dos plans que a priori no tenien per què tenir res a veure, muntats un rere l’altre, oferirien a l’espectador un tercer pla, una tercera imatge que sorgia de la relació entre les dues anteriors, aquesta vegada imaginada per l’agent que mira la pel·lícula. La tercera imatge que sorgeix a Materialists després del xoc d’escenes esmentat dependrà de la imaginació de l’espectador, però és ben cert que l’imaginari de Song resulta tan fàcil com utilitarista, creant una diferenciació en la representació tan evident que no dissidex pas del materialisme i classisme dels seus protagonistes.

Protagonistes que responen massa a tòpics preestablerts, amb relacions entre ells francament decebedores, sobretot després de la complexitat que despertaven els tres personatges principals de Past Lives, que es trobaven en posicions molt més difícils i sensibles. Chris Evans i Pedro Pascal només comparteixen una conversa i una encaixada de mans que en el gruix del film no són satisfactòries. Imaginem-nos Històries de Filadelfia sense la icònica relació entre l’exmarit multimilionari interpretat per Cary Grant i el periodista prometedor James Stewart. Realment l’star system de Materialists no compleix les expectatives que el seu càsting pot despertar. Pensant els motius i tenint en compte els elements mencionats en aquesta crítica, podria semblar que Celine Song fa el possible per evitar qualsevol mena de confrontació entre classes, reduint-ho tot a la subjectivitat de la Dakota Johnson, que no ha de fer més que escollir entre dos mons que semblen, des del començament, tan aliens, que pràcticament no tenen cabuda en una mateixa pel·lícula, més enllà d’en dos o tres gags còmics.

Encara que el film tingui l’autoconsciència de Cukor, està encara lluny de la seva intel·ligència, i cau en subratllats estúpids per fer un discurs amb pretensions humanistes, però blanquíssim i ja vist sobre l’amor i el matrimoni. No li treu els moments còmics ben trobats, però queden aixafats per la voluntat crítico-social en la qual el film fracassa. Funciona com a pel·lícula divertida i estiuenca per a desconnectar, però és difícil trobar en ella la sensibilitat i eloqüència de la primera obra de la directora, molt més madura, Past Lives.