LO VELL I LO NOU

El so d’un baix retomba en un espai sense parets i estableix la primera capa d’una construcció que puja i puja i puja. Un ritme de màquines noves i sons vells. Enmig d’un desert, salta la sorra, i salta la gent que hi balla a sobre. Un Burning-man que ha retrobat la seva essència. Una rave. I d’entre tots, un pare busca a la seva filla, perduda ja fa cinc mesos. L’acompanya el seu fill, i una cussa que es diu Pipa. Però ben aviat, la cerca, el fill i la cussa, desapareixeran. I tot el que semblava que ens importava – narratiu, dramàtic, potser emocional? – s’esvairà entre la sorra i retombarà també en els altaveus. Només roman el pare, i el grup de ravers amb als que s’ajunta al principi de la pel·lícula, empesos per la cerca comuna d’una nova rave. Per trobar la filla i per trobar la festa. Allò que ens enganxa i allò que ens deixa anar. 

Oliver Laxe arriba amb Sirat a una nova proposta que eleva a la quinta el seu discurs de predicador messiànic. La fragilitat, la ferida, la transparència. La veritat dels personatges. Laxe sembla en aquell punt de l’enamorament en que ser capaç d’explicar-se a un mateix és tan complex que repeteixes, inevitablement, el mateix mantra un i altre cop. Un mantra que, amb aquesta pel·lícula, sembla tenir a fregar de dits convertir-se en alguna cosa més. Convertir-se en el romanticisme – literari, pictòric – al que sempre sembla apuntar el director. 

Intentar comentar sobre la narrativa del film seria tirar-se pedres a la teulada quan és una narrativa autodestructiva que s’oblida a si mateixa. Podríem xerrar de dues parts – podríem xerrar de dues parts? – que se contraposen com una presentació de roadmovie dramàtica i una dinamització de la lògica convencional. Sirat és un film que busca remoure. Però deixa enrere l’emocionalitat que passa pel cap – la mort ens espanta, la pèrdua d’un fill, el mal d’un pare – i explora l’essència d’allò conmogiuent. Imatges, imatges, imatges. La força intrínseca de les imatges. Laxe ho aconsegueix d’una manera peculiar. Potser és la música techno, que fins i tot quan no sona, permea i tinta una imatge latent. Que respira. Potser són els moviments suaus dels personatges, que fins i tot en la rudesa de la por i la imminent misèria, semblen ballar i relliscar per la pantalla. Sigui com sigui, Laxe aconsegueix el seu major comès: emocionar. 

És un film d’ambient, d’atmosfera, de situació. Espaial. Els personatges llueixen en la seva col·lectivitat, en el seu respirar uniforme, anemònic, però el seu ballar és personal, distingible. Són personatges fràgils, afectats. No per allò que els manca, sinó pel que els sobra. Amb una coneixença de qui són quasi inexistent, s’obren – al protagonista – i a l’espectador. Desacomplexats, plens. Amb una autoconsciència inimaginable per la majoria de nosaltres i que brilla com sinceritat en la pantalla. Són propers en la distància. Sense saber qui són, sense poder emmirallar-t’hi, entens per què són. I la resta, ens diu Laxe, és innecessari.

“Que tot peti” no és només el one-liner més memorable de tot el film, és també una declaració d’intencions. Que arriba tard i avançada la pel·lícula, però no per això menys encertada. Oliver Laxe ho vol fer petar tot. I potser la manera no és amb fabulacions d’una veritat interior de la fragilitat humana. Ni amb els viatges infinits de territoris inexplorats – territoris inexplorats? Segur? Potser és la llibertat creadora d’algú que construeix sense plànols i sense taxatives. Que construeix. I que puja i puja i puja. O potser, sí que és la ferida i hem d’abolir les farmàcies.