LO VELL I LO NOU

Després d’Asteroid City, i amb els posteriors curts que el cineasta va estrenar a la plataforma de Netflix adaptant diverses històries de Roal Dahl, crec que era inevitable la pregunta: què més li quedava a Wes Anderson per provar? La seva progressiva evolució formal regida per una estricta rigidesa compositiva i un distanciament lògic i emocional total l’havia portat en els seus últims projectes a les seves conseqüències fatals: l’estil es menja l’obra.

Anderson va aconseguir despertar polarització i polèmica precisament en aquest distanciament completament fred que sacrificava la càlida emoció dels seus primers projectes per una gèlida racionalitat meta-narrativa. L’existencialisme s’havia escolat tant en la seva obra que acabava contaminant als actors d’aquesta, qui resignats es limitaven a llegir les seves línies en una obra a la qual els era impossible desxifrar el sentit. Aquí, pensava jo, havíem arribat a un estancament formal del cineasta Wes Anderson, i res podia fer ja per anar més enllà en aquesta destil·lació cinematogràfica brechtiana. L’única sortida possible, com ell mateix ha demostrat en la seva nova The Phoenician Scheme, és tornar enrere.

El nou film de Wes Anderson s’embulla en una trama d’espionatge en què el magnat Zsa-zsa Korda tracta de llegar el negoci familiar a la seva filla Liesl, una monja amb qui manté una relació complicada. La primera escena del film resulta ja reveladora i una violenta declaració d’Anderson. En un pla sobrecarregat dels manierismes compositius del cineasta, una explosió trenca amb tot l’equilibri de la imatge per donar peu a un caòtic aterrament imprevist. El lloc on l’avió aterra, tot i no tractar-se d’un exterior real sinó el plató d’un estudi, ja res té a veure amb la claustrofòbica gamma cromàtica d’una Asteroid City on els paisatges violentaven els ulls revelant-se hostilment artificiosos. Sumat això a una càmera lleugerament més lliure, menys hermètica en la seva mobilitat, intuïm en els primers minuts de The Phoenician Scheme una sensibilitat diferent, potser una sensibilitat i prou.

El que segueix a aquesta primera escena és un divertit embolic d’espionatge vastament coral i juganer en el que no vull endinsar-me massa. Doncs darrere d’això s’amaga el conflicte realment vertebrador de la pel·lícula i que revitalitza per mi una obra que s’havia desgastat en les etapes finals de la seva maduració. El conflicte entre un fred i calculador Zsa-zsa Korda (interpretat per un Benicio del Toro a qui mai havia vist tan sumptuós), a qui els seus entramats se li comencen a escapar de les mans, amb una filla amb qui ha de (re)connectar i (re)familiaritzar-se per a deixar-li el seu projecte vital, no és més que un conflicte entre el cor de Wes Anderson amb el seu estil. Aquestes dues personalitats conflictives han d’aprendre a conviure i reconciliar-se com la família que són, o la família que haurien de ser. No vull arribar tant lluny com per dir que Anderson s’ha cansat del seu estil, que s’ha rebel·lat contra aquest en un energètic exercici d’emoció i innocència recuperada, però si puc dir amb seguretat que el cineasta de les simetries tracta de recollir en The Phoenician Scheme alguna cosa que havia perdut pel camí.