The Shrouds

Si s’esperen pel·lícules crepusculars de cineastes veterans s’ha d’apartar a David Cronenberg de l’equació. I és que, als vuitanta anys, ha fet amb The Shrouds un film terroríficament contemporani que no té temps de mirar al passat. El protagonista, un Vincent Cassel customitzat, vampiritzat, pel físic del director, és un empresari que pateix un dol de sis anys per la defunció de la seva dona a causa d’un càncer. Evidentment, no és una viudetat comuna ni normativa la que trobarem a The Shrouds, sinó una obsessiva i necrofílica. Karsh (Cassel) és el propietari d’un cementiri on, gràcies a una aplicació del smartphone, pots veure com es descompon el cos de l’ésser estimat que hi tens enterrat.

El cineasta canadenc no ha fugit mai de la tecnologia, no només l’ha abraçat sinó que l’ha adherit en el mateix funcionament de les seves pel·lícules. Els seus films també són nova carn i han contribuït en l’imaginari tecnològic dels nostres dies i la seva darrera obra, és clar, no és una excepció. En els mòbils, Cronenberg troba un associat ideal per representar tot allò no-orgànic, l’antivida. L’animació digital amb la qual veiem els cossos putrefactes, que els podem recórrer amb una estètica pròpia del Google Maps, ens anuncien que el deliri de la nova carn al qual ens ha sotmès el director durant quasi cinquanta anys de carrera, també mor. I és que aquell cos de la dona que es descompon, maltractat en vida per les pròtesis de la medicina moderna, són ara la nova carn morta.

The Shrouds parla d’un context inevitablement tràgic, però ho abraça des d’una certera ironia pròpia dels nostres dies. La Terry (Diane Krueger), la germana bessona idèntica de la dona morta del protagonista, mutarà en l’amant de Cassel en una trama de thriller inconclusa plena de conspiracions –quasi mancada de sentit– quan el Karsh projecti en ella a la seva germana traspassada. Els cossos putrefactes de Buñuel i Hitchcock – el britànic va ser incinerat, però donem-nos la llicència poètica– somriuen en la seva tomba; ha tornat l’amor necrofílic.

Una resposta a «The Shrouds»

  1. Era inevitable pensar que un autor tan lligat al cos i la carn no li arribés a tenir afecte fins i tot en el seu moment pòstum. Obra mestra crua i grisa, que cala fons, fons fons.

    M'agrada

Deixa una resposta a ALAN GÓMEZ GÓMEZ Cancel·la la resposta