LO VELL I LO NOU

El darrer migmetratge de Kiyoshi Kurosawa explora les possibilitats de l’ambigüitat de la por. Durant 40 minuts se segueix el tumult interior d’un xef que ha presenciat el suïcidi d’un dels seus alumnes amb el prefaci d’un suposat repicar que el turmentava. Kurosawa descriu el viatge d’aquest cuiner des de l’aprensió, passant per la perpetuació – assassina una alumna -, fins a una mena de pèrdua de la consciència, pròpia i espacial. Un film que que sembla pendular entre el contagi d’alguna malaltia o dolència impalpable i indescriptible de Smile (2022), el terror metafísic, incorpori de It follows (2014) i – si tensem un poc la corda – la fixació auditiva del “rumble” d’Apichatpong. 

Més enllà de l’interès en una trama bastant generalitzada en el gènere del terror – alguna cosa que converteix a la gent en assassins -, el film de Kurosawa sembla enganxar a l’espectador amb una fulminant rapidesa. Una història que ofereix de tot menys respostes, brilla en la seva capacitat d’arrodonir el relat sense necessitar tancar cap de les trames obertes. I és que un dels punts forts de la pel·lícula és la capacitat d’oscil·lar entre la diversitat de possibilitats que suscita. Deixa a l’espectador plantejant-se quin és el vertader sentit del que ocorre. El mal ve de dintre o de fora? Es planteja la paradoxa de la possibilitat de ciència-ficció – alguna cosa metàl·lica incrustada en hostes selectes, un so estrident que embogeix a la gent, una infecció -, i al mateix temps, la possibilitat d’estar parlant de pulsions interiors. La violència es dirigeix fora cap a dintre o de dintre cap a fora? La flexibilitat de les lectures amplia el ventall de possibilitats retòriques i la nodreixen de força al jugar amb la tenebrositat de l’espera i l’observar del personatge principal. 

La càmera es pixela, es granula i s’omple de renou la imatge en una seqüència final que fa físic l’impalpable. Per primera vegada veiem el terror real, l’invisible.