LO VELL I LO NOU

Albert Serra ha fet un documental sobre toros. Ha seguit a Andrés Roca Rey i a la seva “cuadrilla”, i ens ha promès seient en primera fila a un espectacle cinematogràfic sense precedents. I un cop més, ha complert la seva paraula. La proposta del seu últim film arriba i supera les fabulacions excèntriques del seu director, i marca un precedent totèmic en la força de la imatge documental. Albert Serra fa una pel·lícula sobre toros. No?

Tardes de Soledad converteix la tauromàquia en un teló de fons per anar a parlar sobre el tema més primitiu i de major predilecció de l’home: la mort. No negaré la rellevància de la tauromàquia com a element per la seva lectura cultural o per cartografiar els límits d’un espectacle nacional, però haureu de perdonar que no em sembli el tema de la pel·lícula. I és que, malgrat se segueixin les passes que fa Roca Rey – qui es converteix en un personatge en una perfecta meitat entre la realitat i el documental, una espècie de Jesús màrtir de la “cuadrilla”, torturat per un autoqüestionament constant i una impossibilitat d’evitar allò que tant mal li fa, convertit en un antiheroi que, davant el seu desplegament de brutalitat, aconsegueix fer-se llegir sensible en els moments de silenci -, no és la festa el que ens ocupa.

Aquest documental és, llavors, un relat sobre la mort on l’Orfeu – Roca Rey o potser el mateix Albert Serra – és incapaç de deixar de mirar enrere. Espectador i torer no desitgen més que evitar la mort, però a mesura que avança el film és latent i física una veritat esgarrifosa: l’única manera d’evitar-la és confrontant-s’hi directament. I Roca Rey torna, un cop i un altre, a l’arena. I la mira als ulls i la sent i la tasta. I només quan surt de la “corrida”, victoriós i fent un alè, pot haver-la evitat finalment. Si a La Mort de Lluis XIV (2016) Albert Serra abraça la mort, es regodeja en ella, a Tardes de Soledad sembla haver-la vist de tan a prop, que pareix aterrar-lo. Pensem en els films d’aventures clàssics i entendrem la por de Serra. El moviment és l’enemic primogènit de la mort. I el temps, la seva esposa. Perquè durant l’enfrontament entre bèstia i home, el ball esquiva la mort, la fa passar pel “capote” i la mareja amb una càmera que de tan viva, sembla formar part del duel. Però és en el silenci, en el moment de pausa, que pren forma física. Es materialitza en els ulls de Roca Rey, en les ments de la seva “cuadrilla”, i en l’estómac de l’espectador. Pensem, idò, en els moments del cotxe. Una càmera fixa, enfocada en el torer ens manté un pla llarguíssim després que Andrés Roca Rey hagi estat envestit tres vegades en un mateix enfrontament. Veient les imatges, l’espant i la impressió generen un patiment purament mecànic. El temps, però, que aquesta subjugació al pla pausat ofereix, ens permet uns instants de reflexió i de consciència. La fatalitat de la situació. La possibilitat d’una mort irreparable. 

Aquesta possibilitat és igualment present en la preparació prèvia a la “corrida”. Amb una tendència obsessiva, Roca Rey besa la verge, el rosari i toca la tauleta de nit. Es posa el “traje de luces” ajudat pel seu mosso en una coreografia perfecta. En tant, que Serra s’assegura de dirigir-nos la mirada a les puntetes que fa Roca Rey quan l’eleven. Hi ha alguna cosa de estètica de la intimitat. Aquest procés de vestimenta, fet públic des de l’ull de la càmera, però intrínsecament privat, va acompanyat d’una meticulositat dels moviments que ens preparen per a l’espectacle posterior. Hi ha una reverència, i fins i tot una dolçor. Un tipus de moviment que sembla quasi paradoxal si es pensa amb el que el segueix. Però al mateix temps, ho converteix – ja indiscutiblement – en una dansa apresa a pols. L’organicitat d’una lògica de moviments inalterables. Fixats en una tendència sempre igual. Perquè ja sabem el final: un dels dos morirà. Es podria igualment parlar d’una certa lectura queer en el procés de vestir-se – i sobretot en com ho ensenya Albert Serra, que sembla fer-nos l’ullet per portar-nos als vestits ostentosos de Liberté (2019). El torer sembla draguejar-se, seguint uns codis que no se separen gaire dels que podríem trobar als vestuaris del Candy Darling.

Tornem, però, al punt que ens interessa per ara: els rituals. La cadència obsessiva de qui perilla. De qui se sent vulnerable. Perquè Tardes de Soledad és una pel·lícula sobre la mort. I sobre la repetició. La força dels rituals – de besar la verge o de senyar-se – no resideix sinó en la seva repetició. I de la mateixa manera, la mort del toro esdevé tan increïblement crua perquè es mostra una vegada. I una altra. I una altra. Fins al punt que l’espectacularització de l’agonia, el recrear-se en una imatge que incomoda per la seva persistència, la falta d’evolució en la narrativa – si és que es pot parlar d’algun tipus de narrativa en el film – fa que l’espectador es plantegi si el sofriment al que és sotmès és part d’algun experiment reflexiu superior o un simple acte de sadisme. I tot i que és fàcil quedar-se ancorat en la segona – pensar que arriba un punt on mostrar un animal ser perseguit i turmentat fins a la mort perd valor quan s’ha fet quatre, cinc, sis vegades -, seria inútil pretendre que no va més enllà. A partir de la repetició, no només queda patent que, en efecte, estem parlant de la lluita mil·lenària home-bèstia – la lluita per la supervivència, una lluita antiga, fossilitzada -, sinó que entenem una espècie de veritat sobre la mort. I és que és universal. 

No podem oblidar que s’està llegint la pel·lícula des d’uns ulls inevitablement afectats pel catolicisme. No només a l’hora de filmar una tradició estretament lligada amb – tornen a aparèixer – rituals religiosos, si no també des de la lectura del públic – per motius, com a mínim, culturals. No obstant, en estudiar de manera quasi anatòmica la mort d’un toro – tan seguida, tan igual -, a la quarta vegada que el veiem morir, la nostra mirada transcendeix allò purament físic. Una vegada coneixem la feblesa de les cames, el cop sec que fa el cos en caure, el tel que els hi cobreix els ulls, descobrim una profunditat anímica, espiritual, en la mort d’un animal que, de sobte, se’ns converteix en un igual en essència. Perquè en les imatges de Serra reconeixem crits de dolor, de por, de resigna. Reconeixem llàgrimes d’una recentment descoberta consciència de la mort. D’un darrer suplicar. Reconeixem, també, l’abatiment del toro. Com un d’ells, davant la inevitabilitat de l’espasa, es postra davant el torer, i sembla demanar una mort amb orgull. Podem fins i tot reconèixer una espècie de Mater Dolorosa, amb algun dels toros mirant al cel a la recerca d’alguna cosa que no sap que existeix, però que a nosaltres ens ressona com un acte d’humanitat pura. Com pot un animal, en els seus últims moments de vida, tenir un comportament tan profundament humà? Albert Serra fa que ens reconeguem en l’agonia de les criatures. I ho aconsegueix esguerrant-nos d’una primera capa de sentimentalitat i afectisme, dessensibilitzant-nos a l’horror, per arribar a un espai molt més profund i, finalment, molt més dolorós.