LO VELL I LO NOU

Si es parla de Guadagnino, es parla dels cossos. De com es mouen i de com es filmen. I si es parla del seu últim film, Queer, aquesta corporalitat pren un nou significat. Un que ja s’intuïa a Bones and All, però que és en aquesta darrera entrega de l’univers Guadagnino que madura i es fa dolorosament evident. 

Un relat sobre la necessitat d’intimitat, sobre la solitud i, com a totes les pel·lícules de Guadagnino, el desig. Daniel Craig interpreta a William Lee, un 007 que, per fi, ha acceptat la tumultuositat de la sexualitat que descobreix en el joc de mirades que comparteix amb Mads Mikkelsen a Casino Royale (2006). En la seva trobada amb el hieràtic Eugene Allerton de Drew Starkey, s’encén una necessitat – enfonsada entre trobades fortuïtes i la vida nocturna – per sentir una pertinença. Una veritat. A Queer, el que parla, són els cossos – de Craig i de Starkey – i els diàlegs, majoritàriament irremarcables, queden com observadors del que dicta l’impuls. Quasi a paral·lel de la construcció del film, poc preocupat amb la coherència i la racionalitat, molt més treballat en la dinàmica de la memòria. I és que, malgrat estar dividida en capítols – detall que queda a l’aire si afegeix a la pel·lícula o trenca el ritme de flux de pensament – s’acosta a l’espectador com un record mal construït, possiblement distorsionat, amb llibertats en la retòrica i sense la necessitat explícita d’omplir els buits. Queer juga en el realm de l’exageració, discutiblement conscient, però volgudament irònica. El que comença en una primera part de drama romàntic, desemboca en una desviació lynchiana a la darrera part, i una culminació en un epíleg que substitueix els quadres de Hopper pels de Dalí. 

La subtilesa que es perd en el so, amb tries musicals de vegades aclaparants, ho recupera en la intimitat de les imatges. Fem memòria, ido, del pla on Craig, immòbil i assentat en un escriptori, mira cap a dintre i obre una porta cap a la immensitat d’un buit només possible en aquells malalts per falta de tendresa – i consumits per una drogaddicció debilitant, però quedem-nos amb allò romàntic. O les escenes de llit – les cames entortolligades o la mà de Lee recorrent les costelles de n’Eugene -, on és el fantasma del desig fet càmera qui fa físic allò immaterial. La bellesa d’una veu que calla però uns cossos que criden. I no hi ha moment on els cossos tinguin més paraula que al final de la tercera part, quan el ritual d’ayahuasca porta a una pornografia de la carn. El treball de Sayombhu Mukdeeprom amb Apitchatpong Weerasethakul insufla l’atmosfera d’alguna cosa pertinent a l’esperit. D’allò llunyà del present. La dansa que porta a la fusió, la voluntat – la necessitat –  d’estar – ser – algú altre. Queer és una oda al desig més profundament humà: l’estima. L’estima dels cossos que es toquen i els que no, del que es diu i el que no, del que es comparteix, i de quan se separa. Guadagnino executa una bellíssima aproximació voluntària de polaritats oposades, de cohesió entretallada que xiuxiueja a les sensibilitats d’una comunitat, però també a la part més humana de qualsevol de nosaltres.