LO VELL I LO NOU

No Other Land (2024, Basel Adra, Hamdan Ballal, Yuval Abraham, Rachel Szor) és el film palestí que es presenta com a principal candidat per a emportar-se l’Oscar a millor documental. La pel·lícula tracta les expulsions de comunitats palestines camperoles pel govern israelià a través del testimoni i vivències de Basel Adra, un jove activista de Masafer Yatta que ha viscut tota la vida sota l’abús d’una autoritat dèspota i colona. Amb una càmera handycam a la mà, Basel intenta exposar el terror i la resistència de la seva comunitat al món. El film, estrenat en la crua immediatesa del present, va ser gravat del 2019 al 2023, just abans dels atacs de Hamàs a Israel del 7 d’octubre. La desgraciada contemporaneïtat que es viu a Gaza ara mateix fa molt complicat l’anàlisi estrictament fílmica d’una pel·lícula que narra la crueltat d’un govern secundat per les grans “democràcies” del món, una pel·lícula que vol posar llum en un tema potser desconegut pel gran públic (el fet que aquestes expulsions es facin a comunitats camperoles és el desconegut, no l’opressió genocida d’Israel). Però és que el cinema ha de posar llum? Estem parlant, al cap i a la fi, d’un film nominat als Oscars i no pas al Pulitzer i, per tant, és pertinent preguntar-se si No Other Land és un documental fílmic o un exercici periodístic.

El seu dispositiu narratiu està format per una repetitiva dicotomia que contraposa els moments on l’exèrcit israelià ve a derrocar les cases del poblat i la posterior reconstrucció d’aquestes cases, quan les excavadores i els cotxes militars marxen. Els moments de tranquil·litat abans de la tempesta són sempre els més interessants del film, se’ns mostra una resiliència humanista contra l’opressió, una resiliència i resistència que consisteix en construir una quotidianitat del simple fet de quedar-se, de negar-se a marxar. En altres paraules, se’ns mostra el que s’està perdent.

Un dels altres punts més interessants del film és la relació entre el protagonista, en Basel, i en Yuval Abraham, un periodista israelià que s’oposa a l’apartheid i va a Masafer Yatta com a reporter. Aquesta relació, que no queda clar si és d’amics o amants, dona lloc a converses on les paraules intueixen una possible reconciliació entre Palestina i Israel. Aquestes paraules, però, queden buides quan es contraposen als fets salvatges que mostra el film.

Si bé tots aquests moments dels quals acabo de parlar fan que No Other Land tingui una dialèctica pròpia, l’altra meitat del film, la que ensenya la brutalitat inhumana del govern israelià, funciona purament per la disposició de la càmera al retrat d’una injustícia que genera empatia fins i tot a l’espectador més pedant. Aquesta empatia, però, és tramposa, ja que és causada per l’objecte retratat i no pel retrat en si. No invalido la bona fe dels autors, però el subratllant musical trist i desesperançat que acompanya les imatges demostra una instrumentalització de la tragèdia per a causar emoció. 

Estem davant, en definitiva, d’un film dividit en dos, amb una part periodística, que podríem trobar en qualsevol noticiari televisiu, i una part fílmica, que crea una poètica del resistir. És feina de l’espectador decidir quina part de la dicotomia li interessa més, inclús se li pot trobar un gust, precisament, a la dicotomia en si. El perill, però, és que allò periodístic, allò real, anul·li allò fílmic, que no té perquè ser ficció, sinó abstracció.