LO VELL I LO NOU

Flow adopta una estructura circular clàssica, en la qual l’arc de transformació d’un gat solitari i desconfiat carrega tot el pes narratiu d’una pel·lícula que destaca per la seva lleugeresa i sensibilitat. El nou film d’animació de Gints Zilbalodis ha emocionat cada cop a més gent des de la seva estrena en la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Cannes, recollint des de llavors diversos premis i nominacions importants en l’àmbit de l’animació (incloent-hi un Globus d’Or i dues nominacions als Oscar). No és per menys, doncs Flow em sembla una de les millors cintes animades que ens han arribat en la memòria recent.

Podríem definir en certa manera a Flow com una pel·lícula simple en una primera lectura. Però la seva proposta minimalista i lleugera no ens hauria de confondre. La seva simplesa no és més que un cavall de Troia que amaga un exèrcit de sensibilitats i emocions, una aparent senzillesa que desborda tendresa gràcies a la concreció i tractament dels seus temes. Narra a ritme condensat les aventures d’un gat que d’un dia per l’altre es veu amenaçat per una massiva inundació del món. Eventualment acaba a bord d’una barca de Noé on diversos animals acabaran unint-se per l’instint més primitiu de supervivència (i potser per un sentit més profund amagat). Amb aquestes pautes s’anuncia el que serà clarament un arc de transformació per als personatges on aquests, i sobretot el nostre protagonista, aprendran a trobar la salvació en la comunitat i la empatia. Les ressonàncies distòpiques de la premissa fan també evident un comentari ecologista, que no es fa dens gràcies a mantenir-se sempre en segon pla d’aquesta epopèica aventura animal. La grandesa d’aquesta aventura recau en una construcció del món que emana vida, del que s’intueix una història que no sabem i un constant moviment de tots els éssers que l’habiten.

L’encert més evident i possiblement més important de Flow és el de la falta de diàlegs. L’animació és per concepció un mitjà inventiu que permet moldejar i adequar a voluntat una realitat il·lusòria a unes exigències estètiques i narratives. Hi ha probablement tants films d’animació que prenen a humans com a subjectes de la seva història com aquells protagonitzats per animals humanoides o bé amb una habilitat de parla que faci els seus pensaments intel·ligibles. Zilbalodis rebutja aquesta possibilitat que li dona la animació per explotar el mitjà des de la puresa de les imatges. Quan dic que la pel·lícula té una gran sensibilitat em refereixo sobretot a això, al seu talent per fer-se entendre purament des de lo visual, amb la significació dels gestos i el que les imatges ens expliquen de la relació dels personatges amb el caos que els envolta. A això se li suma la proposta visual de la pel·lícula, que té una presentació bruta i d’aparença inacabada que assoleix una bellesa insòlita en els seus colors i textures. Així, els animals que semblen a mig renderitzar es veuen immergits en una catàstrofe global d’un món que sembla en si mateix interromput en el seu procés, on hi ha un rastre d’humans que han desaparegut sense cap explicació i només han persistit d’ells ruïnes i esbossos. Aquestes ruïnes parcialment deteriorades, aquests animals i aquest món irresolts, adquireixen només en el seu caràcter inacabat la seva significació completa. El món encara s’ha de salvar i el primer pas està en  mirar-nos i transformar-nos. El primer i últim pla de la pel·lícula, amb el gat mirant el seu reflex a l’aigua, font de la desgràcia, contenen tota la potència de la lírica del film.

Havent-la deixat reposar, encara no sé què és el més captivant de Flow, si la seva sensibilitat humanista, la seva consciència ecològica o l’atractiu del seu immens món. Crec que tots els seus elements són anàlegs en la emoció que desvetlla, en aquest crit a la companyonia i l’aventura que inspira. Amb Flow, tornem a trobar-nos, tot i amb una grata frescor en les formes, amb una joia de l’animació d’esperit clàssic, amb una última faula d’animals profundament humana.