LO VELL I LO NOU

A la febre distòpica dels biopics musicals oscaritzables, necessitada de propostes divergents i diferents, li arriba un nou biopic del cantant anglosaxó Robbie Williams: Better Man (2024, Michael Gracey). La bona notícia és que, sense revolucionar el mercat industrial d’aquest gènere cinematogràfic, Better Man certament té un tret distintiu i original en el gènesis mitològic del seu personatge; en lloc de buscar un actor amb trets facials similars als d’en Robbie, s’opta per fer una transmutació del rostre de l’actor al d’un ximpanzé mitjançant CGI.

L’aposta fílmica de Michael Gracey i Robbie Williams (que li posa la veu al seu personatge) basada en les mateixes memòries del cantant, però amb un ximpanzé de protagonista, no és un experiment indie, sinó una pel·lícula de 110 milions de dòlars de pressupost que sembla que es quedarà molt lluny de recaptar en taquilla el que ha gastat. Ens trobem davant, per tant, d’un suïcidi multimilionari causat per una voluntat experimentativa d’una macroproducció i això, sigui una millor o pitjor pel·lícula, ja és interessant i digne d’anàlisis.

Better Man narra l’ascens meteòric, la caiguda dramàtica i el ressorgiment notable de la superestrella britànica del pop Robbie Williams i ho fa amb uns codis clàssics i convencionals del gènere en què s’inscriu. Les escenes musicals, envoltades d’un halo fantàstic i surrealista per a explicar la psicologia interna del protagonista són el millor del film. Extremadament grandiloqüents i plens de personatges mostren el talent del director per a aquest tipus d’escenografies que, en els seus moments més afortunats, poden arribar a rimar al ritme dels grans musicals hollywoodencs de l’edat d’or.

I aleshores, si l’esperit narratiu del film és tan convencional, per què un ximpanzé? Better man ens ofereix una resposta literal a l’últim terç del metratge: Robbie Williams se sent madurativament menys evolucionat que la resta. Honestament, l’escena on el cantant fa aquesta declaració va suposar una gran decepció en mi. Primer, perquè la construcció de la seqüència és avorrida i evident, una taula de drogoaddictes anònims és suficient perquè es descobreixi el secret més interessant del film. Després, i aquest és el motiu realment decebedor, cau en tots els clixés i convencions del gènere. El film ha creat tota una iconografia pròpia i aliena al cantant, sobre la possibilitat de sentir-se diferent. Quan s’explica la dissidència, el drama passa de ser d’una subjectivitat universal a la tragèdia particular d’un   drogoaddicte famós, motiu tòpic de tots els films biopics musicals. Quina implicació i empatia se li pot demanar a un espectador de classe obrera amb un multimilionari egòlatra i egoista? 

En resum, Better Man queda com un projecte de biopic a mig camí entre una dissidència gamberra (que representa perfectament l’esperit del músic que vol explicar) i un conformisme al no sortir-se dels convencionalismes del gènere, és a dir, una experimentació a mitges i, per tant, una experimentació amb por o fallida. No obstant això, per la imatge grandiloqüent, els números musicals i l’originalitat d’un ximpanzé digital amb un acabat molt interessant, Better Man no deixa de sentir-se com un film relativament refrescant, fàcil de gaudir i molt recomanable de veure, abans o després que es consolidi com un dels grans fracassos a taquilla de l’any.