LO VELL I LO NOU

El llargament esperat remake de Nosferatu ha donat de què parlar. Convertint-se ràpidament en el major èxit comercial de la carrera del director Robert Eggers, aquesta tan anticipada reactualització del mite del vampir ha creat una gran commoció per la potència de les seves imatges. Desprestigiada per alguns que la titllen d’excessiva o de redundant, en aquesta crítica em proposo a la vegada justificar el film i desmentir aquests arguments que tot i no ser intrínsecament negatius s’han utilitzat per desvaloritzar el que em sembla una altra obra categòrica d’Eggers.

Etiquetar a un remake de redundant és una de les resolucions més fàcils i sensates per a un crític a l’hora d’afrontar una obra de tal categoria. No negaré que és temptador recórrer a aquest argument per valorar la nova versió d’una pel·lícula anterior que ja existeix i ja ha trobat el seu lloc en l’àmbit del pensament cinematogràfic gràcies a l’estudi i el pas del temps. Afirmar que una pel·lícula no aporta res de nou a la seva font d’origen és, per molt cert que sigui, una declaració vaga que t’exclou en certa manera de la responsabilitat d’elaborar una opinió de primera mà, com una fal·làcia d’autoritat que s’amaga darrere uns discursos i pensaments que es consideren ja inapel·lables i que no en construeix de nous. No vull dir amb això que no puguin fer-se comparacions entre les pel·lícules, especialment quan la seva existència està directa i explícitament relacionada per una voluntat de transcripció i adaptació. Només faltaria! El cinema és un art en constant diàleg amb si mateix. Per això és potser més sensat utilitzar aquest argument per l’adaptació d’una font primera cinematogràfica que una adaptació d’un text en qualsevol altra mitjà (Curiosament i com ja deu saber tothom, la pel·lícula que pertoca aquesta crítica beu tant d’una font cinematogràfica com una literària, però no crec assenyat obrir ara aquesta qüestió. El Nosferatu d’Eggers s’entén com un remake de la pel·lícula homònima de Murnau de l’any 1922). Les comparacions són inevitables entre dues obres que es serveixen d’un mateix llenguatge, quasi necessàries quan una beu de l’altra, però això no fa aquest simple argument sobre la redundància menys vague i covardament concloent. Crec que podem establir un debat més lucratiu i propens a idees pròpies i més enriquidores si tractem de pensar la pel·lícula no únicament com a adaptació sinó com a obra ontològica. Sap greu haver-se allargat tant en aquest punt, perquè aquesta qüestió amb prou feines es plantejaria si estiguéssim parlant d’un film original o una adaptació pura d’un altre àmbit artístic com el teatre o la novel·la.

No hem acabat amb l’argument de la redundància, doncs hi ha qui no ha atacat al Nosferatu de Eggers per l’equívoc voluntari i vague d’agafar com a referència d’anàlisi la versió vella i ignorar les diverses qüestions que realment toca interpretar, els elements nous. Aquests almenys s’han dignat a valorar la pel·lícula dins la obra del seu director, Robert Eggers. El que li han retret, doncs, ha sigut la conformitat d’Eggers per fer un altre cop la mateixa pel·lícula que fa sempre. Ja sigui en referència al barroquisme de la seva posada en escena, la estructuració del seu relat o el plantejament de les seves temàtiques recurrents, aquest argument és un que realment em costa d’entendre. No vull aturar-me en aquest punt ni la meitat del que m’he detingut amb l’anterior, doncs poques coses em produeixen a mi més satisfacció que el contemplar com un director aguditza i perfecciona cada cop més la seva veu, trobant sempre la manera de concretar sobre els mateixos temes mantenint la frescor en les formes sense que aquestes perdin la seva familiaritat, la personalitat pròpia de qui està darrere.

I doncs, per seguir el meu discurs potser he d’afegir una mica de context. Robert Eggers ha esdevingut en els últims anys un dels autors cinematogràfics més cèlebres en l’àmbit del terror. Ha sabut brillar sempre pel caràcter psicològic de les seves perverses faules que enfronten a l’home amb la naturalesa i les pors i desitjos més primitius de la condició humana. Els seus films es distingeixen de moltes maneres, però sobretot per la seva meticulositat a l’hora d’ambientar històrica i culturalment els seus relats. I això ho dic en un sentit molt ampli, doncs no només afecta a detalls tècnics del disseny de producció. Eggers sempre ha destacat per la seva capacitat a l’hora de traspassar el caràcter mitològic, folklòric i atmosfèric del relat a la seva posada en escena. The Witch és una lenta i fatalista faula de terror folklòric a la Nova Anglaterra del segle XVII que basa el seu guió en documents històrics, The Lighthouse prén la forma d’una claustrofòbica llegenda marítima amb ressonàncies de mitologia grega on els diàlegs arcaics i la narrativa abstracta accentuen l’aïllament i la bogeria que impregnen la pel·lícula, The Northman és un relat èpic viking amb ecos shakespearians i una èpica exagerada. No m’esplairé més sobre com la personalitat distintiva de cada un d’aquests relats es reflexa en les formes, perquè això aquí no ve al cas. Pel que fa a Nosferatu, com treballa Eggers el contingut del relat i com acaba alterant la forma?

És clar que al prendre el Nosferatu de Murnau com a font primària, la pel·lícula s’articula sobre un joc d’ombres expressionista bastant evident. Però Eggers adapta el text a la seva època, treballa la pel·lícula a partir del caràcter intrínsec del relat. I aquí és fa inevitable parlar de la novel·la de Bram Stoker, doncs ens trobem davant d’un text d’estètica gòtica que deu tot el seu esperit al moviment del romanticisme. No estem donant aquí classes de literatura, però ningú podria discutir que tot i tractar-se d’una novel·la bastant posterior al moviment romàntic, és potser una de les obres més representatives d’aquest. Què és la figura del vampir si no el símbol encarnat dels valors romàntics? Eggers li dona així a la seva pel·lícula una ànima literària, romàntica, on l’atmosfera que construeix gira entorn l’anhel, la imaginació i allò sublim i sobrenatural. I doncs si, tal i com alguns diuen, la pel·lícula resulta excessiva, però als meus ulls exquisidament excessiva. L’exaltació de l’individu, l’enfocament a la subjectivitat, l’expressió dels sentiments i la passió i la exageració del tot conformen no només els trets generals del romanticisme sinó, irònica i gratament, els de la obra de Eggers. Així, el director pot abraçar el text i multiplicar la seva potència sense caure en el ridícul o desviar-se dels seus interessos. L’agitament intern dels personatges es tradueix en unes actuacions deliciosament exagerades. Dotant a totes les imatges d’un gran efectisme que es traspassa als diàlegs de lèxic particular, el que Robert Eggers assoleix és una adaptació increïblement fidel al text romàntic de Bram Stoker mentre rendeix homenatge a la obra expressionista de Murnau. Aquesta fidelitat al text i aquest compromís amb l’homenatge li arriben de manera natural, simplement adaptant el text com ell sempre fa per tal d’arribar al seu discurs particular. Eggers desvia el protagonisme cap al personatge de la Ellen, doncs així li exigia la seva versió, la seva visió de la història. Al final, en les pel·lícules d’Eggers, el protagonista acaba en la seva desgràcia catàrtica, assoleix els seus desitjos i venç les seves pors en un últim i tràgic acte de llibertat, i aquest creu quedar recompensat, redimit, mentre l’espectador sap la miserable veritat de tot, que s’ha consumit en la seva foscor. I representar aquesta tragèdia és, per a Eggers, la redempció del món. És un gest profundament romàntic que ataca de cara al romanticisme, als seus valors i a la societat que el va acollir. Tots els films de Eggers acaben esdevenint sociològics en la seva pròpia forma, fins i tot desmitificadors en el fons. Eggers posa un cop més en manifest una amarga crítica social i cultural a la mitologia que retrata. El seu gran encert es troba, per a mi, en convertir la figura del comte en una entitat freda, completament terrorífica i mortal, que tot i així és font d’una inexplicable i profunda atracció. Així s’allunya milles de l’adaptació romàntica de Coppola o el melancòlic remake de Herzog, i atribueix aquesta atracció a un pervers desig i una irrefrenable luxúria, a una íntima fascinació pel tabú. Despullant al vampir de tots els seus atributs sublims en la forma, i mantenint una atracció romàntica en el fons en el treball psicològic de la seva protagonista, Eggers ironitza no només sobre la societat de llavors sinó sobre la nostra, i ens retorna la fascinació per lo romàntic en una última imatge que transcendeix en la nostra memòria i desmunta tot el mite. Encara ho defenso, és una pel·lícula profundament romàntica. Eggers enalteix el romanticisme i sap que no pot fer-ho de cap altra manera que no sigui destapant la seva mentida, dibuixant el seu contracamp fosc i cru, contraposant la noble subjectivitat i la pecaminosa veritat.

Espero que ara se m’entengui quan dic que Nosferatu, de Robert Eggers, em sembla una pel·lícula igual de capital en la obra del director que les seves altres. Aquest remake de l’afamat film expressionista no ha de veure’s com una imitació a l’original sinó com una obra completament nova que, com s’ha vist, si acaba aportant quelcom nou. La pel·lícula resulta no només en un altre soberbi exercici d’estil i punt contundent per a l’obra d’Eggers, sinó en una fresca i més fosca, psicològicament parlant, reinterpretació de la figura romàntica del vampir de Bram Stoker, on el desig ens envaeix des de dins i la mort se’ns presenta demanant redempció.