LO VELL I LO NOU

Què s’espera d’un mirall? La viva imatge d’allò que reflecteix? Simplement ser capaços de percebre’s a un mateix?

És possible que en tota la cinta de Miralls Nº3 no hi hagi ni un sol mirall. Hi ha un intent de reflex en un riu tot just comença la pel·lícula, però la imatge que retorna l’aigua moguda no és més que abstracció. En canvi, gairebé tota la pel·lícula està formada per plans i contraplans. I, com que, a falta de miralls, és impossible reflectir-se, la nostra única esperança és trobar-nos en l’altre.

Això va d’una família, especialment d’una mare, que, a falta de filla, intenta trobar-la en una estranya. El que esperen els personatges de l’última obra de Christian Petzold no és una qüestió trivial: que l’altre sigui exactament allò que necessitem; que ens entengui com som incapaços de comprendre’ns. D’aquesta manera, Miralls Nº3 es desplega com un joc de no-miralls en una casa de persones que l’única cosa que necessiten és un mirall on ser vistes. I l’un mira a l’altre i aquest li torna la mirada però, incomprensiblement per al primer, aquesta mirada és incontrolable.

Petzold, que és un cineasta extremadament intel·ligent, pensa al detall cada contraplà. Quan dos personatges es coneixen per primera vegada, difícilment compartiran pla. No serà fins que s’acceptin que se’ls atorgarà aquest mèrit. A més, sovint, els membres d’aquesta família apareixen reenquadrats a través de portes, sols al llindar, com en el famosíssim pla final de Centaures del desert, on la masculinitat queda, oxímorament, tancada en el vastíssim desert interminable. Però aquí no és la masculinitat el que està en joc, sinó l’estructura familiar tal com la coneixem. Separats pel muntatge a través de plans i contraplans, abandonats dins del propi pla mitjançant reenquadraments, Petzold acorrala tots els seus personatges atorgant-los com a única opció el coneixement real de l’altre.

I només a partir d’aquí pot aparèixer una alliberació: mirar l’altre sense expectatives, no com un mirall que ens hauria de retornar un fet objectiu, sinó com una presència que ens retorna una veritat inevitablement subjectiva. I això, en el fons, és el més humà de tot.