LO VELL I LO NOU

El duet de Phil Lord i Christopher Miller està ara mateix de moda en la conversa cultural amb motiu de la recent Project Hail Mary. Jo no estic aquí per sumar-me a les discussions sobre aquesta darrera pel·lícula, ja que no he tingut la fortuna de poder-la veure a sales, però sí que he volgut aprofitar l’ocasió per revisitar la seva anterior La LEGO pel·lícula (2014), amb la qual no em retrobava des de les primeres etapes de la meva adolescència.

Tot i que no ha passat massa temps des de la seva estrena – poc més que una escassa dècada –, durant la meva revisita a La LEGO pel·lícula vaig traçar inevitablement un recorregut que la prenia a ella com a punt de partida i que desembocava en el recent blockbuster – també de la Warner Bros. – A Minecraft Movie (2025). Crec que és una associació gairebé inevitable avui dia, tenint en compte les lògiques idèntiques des de les quals ambdues pel·lícules s’han gestat i la dissonància entre les seves formes. Més que una anàlisi a l’ús de La LEGO pel·lícula, el meu apropament en aquests escassos paràgrafs és més el de comparar i contrastar aquests dos casos per tractar d’endevinar sobre quins camins avancen les grans produccions estatunidenques, i què estem deixant enrere.

Tant la pel·lícula de joguines LEGO com la pel·lícula del videojoc Minecraft operen sota unes lògiques completament mercantils, amb l’ambició de visibilitzar i ampliar les vendes del respectiu producte que adapten a forma de relat cinematogràfic. Més enllà d’això, aquest relat que construeixen ambdues se sustenta sobre els esquemes del monomite campbellià del viatge de l’heroi. Realment, per adonar-nos de la diferència fonamental d’aquestes dues produccions, no fa falta massa més cosa que aturar-nos en el tracte que mantenen amb aquestes fórmules descrites pel teòric Joseph Campbell. Mentre la pel·lícula de l’any passat s’immergeix en el món virtual del videojoc, la més anterior emergeix a la realitat immediata amb l’exposició d’un decorat que es destapa com manierista. L’esquerdament de la realitat al qual arribem en el punt d’abisme absolut del seu protagonista a La LEGO pel·lícula subordina la realitat diegètica a la simulació innocent d’un joc. A Una pel·lícula de Minecraft, allò virtual es materialitza en la representació simulada d’una realitat alternativa, un entorn generat per croma que es presenta tan real com el nostre. Aquesta diferència es pot entendre des del fet que els LEGO són unes joguines tangibles i materials, mentre que Minecraft es tracta d’un videojoc que transporta al jugador a una realitat digital i virtual, però no per això hauríem d’obviar la forma en què les seves realitats fílmiques es construeixen. Tots dos productes venen una mateixa idea de creativitat i llibertat, i sobre això articulen el discurs dels seus relats cinematogràfics, però les seves propostes ontoteològiques són radicalment oposades.

Si ens endinséssim més en la construcció del relat de cada un dels casos, trobaríem les similituds que mantenen amb les pautes del viatge de l’heroi, però donaria com a resultat una dissecció banal i redundant. El que sí que comparteixen, més enllà d’això, és el ritme lleuger i frenètic de les seves aventures. Així i tot, el temps que separa l’estrena dels dos films es torna rugós i evident precisament en la construcció d’aquests ritmes. No crec que pugui avançar més aquestes línies sense esmentar la consolidació del TikTok i les lògiques immediates del scroll en la darrera dècada, i l’impacte sociocultural que això ha tingut en les imatges i la nostra relació amb aquestes. Mentre La LEGO pel·lícula s’estructura sobre la lleugeresa i el dinamisme d’un canònic cinema familiar per tots els públics, Una pel·lícula de Minecraft abandona qualsevol construcció dramàtica real a la sort d’un corrent sobresaturat d’estímuls i imatges sobrecarregades. L’hiperrealisme distorsionat i violentat per l’estètica cubista del videojoc provoca un contrast entre dues imatges – una física i l’altra virtual – incompatibles. La imatge no troba cap textura real, es torna tot una simulació de constant reintegració i immersió, un etern estímul. Per l’altra banda, els LEGO suspenien la incredulitat de l’espectador en un divertit joc de nens que desafiava l’amenaça d’una possible ordenació còsmica apagada i grisa. Amb aquesta suspensió de la incredulitat participàvem activament en un joc on no únicament predominaven referències a la cultura pop sinó que s’hi podien trobar totes les particularitats d’una caixa de jocs, amb un incansable treball de l’imaginari.

I és que la importància de l’entorn creatiu i lúdic, a Una pel·lícula de Minecraft, no és més que l’excusa per vehicular un discurs neoliberal d’acceptació i formació de l’individu per a la reintegració social d’aquell qui se senti outsider, i per a la reivindicació de la productivitat en la roda de la innovació. Per l’altra banda, el monomite pop de La LEGO pel·lícula sembla avançar-se – i això ha estat també una gran sorpresa en el meu revisionat – a les polítiques trumpistes per reivindicar la comunitat, l’heterogeneïtat cultural i l’enderrocament dels aranzels. Només una dècada separa aquestes dues pel·lícules derivades de productes mercantilitzables, però sembla que anys llum separen les seves apostes per la llibertat, la creativitat i l’oci.