LO VELL I LO NOU

Fa 13 anys justos, a l’inici de La Grande Bellezza ens trobavem en un terrat de Roma on la festa no semblava aturar-se mai. A partir de les seqüeles que deixava les polítiques de Silvio Berlusconi, la classe alta estava plenament desfasada, i el buit era el protagonista absent de tota una comunitat desorientada. Entre aquesta multitud somnàmbula, apareixia la raó de tal acomulació, un personatge interpretat per Toni Servillo, amb una cigarreta a la boca i somrient. Tretze anys després, torna a aparèixer Toni Servillo, a qui li ofereixen (o oferim?) una cigarreta. Se la posa a la boca, se l’encen i sospira amb tristor, no somriu i ha envellit. 

Dues escenes de presentació totalment oposades entre elles, però que ressonen amb una força d’estrella de Hollywood. D’aquest dionisme que proposava Sorrentino fa més d’una dècada, només ha quedat nostalgia, melanconia i maduresa. Doncs en ple 2026 Jep Gambardella s’anomena Mariano De Santis, i ja no és un artista amb una crisis d’edat, és un president amb crisis de mandat. Un president del qual li queden pocs dies al seu lloc, i ha de fer unes últimes decisions. 

Sorrentino, qui sempre se l’ha denominat un director Fellinià, de sobte pren camins Viscontinians. El món de Mariano De Santis s’està acabant, però el món sencer com el coneixia també. De Santis és vell, s’adorm quan resa, ha deixat de sentir-se “lleuger” i ha deixat de ser capaç d’entendre el món des del seu punt de vista jurista. Per altra banda s’avorreix, no troba el seu lloc en l’actualitat, sospita del seu amic Ugo, i odia el rap. En resum, ha perdut la seva contemporaneïtat en el món. 

Les seves últimes decisions comporten la possibilitat de firmar dos indults i fer de l’eutanàsia una qüestió legal. Decisions que semblen ser de vida o mort en la vida del personatge, perdent-se i fins i tot fugint-ne. De mentre, la nostàlgia i la salut arriben com a noves preocupacions. Sorrentino ha posat peus a terra, i ha deixat l’excés del qual era reconegut. Malgrat sempre quedin algunes restes, en els plans sorprenentment extensos, on la festa de Jep Gambardella sembla ressorgir en pipades de la seva cigarreta.

Potser és la pel·lícula de Sorrentino on els conflictes es materialitzen més, però per altra banda sembla ser una pel·lícula autàrquica (en el millor sentit de la paraula), similar al que proposava amb Parthenope. I és que Sorrentino sembla partir dels gestos de Servillo, movent-lo d’una escena a una altra sense cap mena de connexió entre elles, però creant una sensació de vellesa i anti-lleugeresa que la pel·lícula busca fins al seu final espacial, que vola fins a tocar les estrelles. 

La Grazia potser és la pel·lícula més madura de Sorrentino, no pels seus conflictes polítics ni pels seus desitjos de seriositat, sinó per la seva lleugeresa fílmica. Sorrentino ha arribat a tals punt en la seva carrera que les seves pel·lícules funcionen més com a sensacions anímiques que no com a discursos tancats i preconcebuts. Les preguntes a La Grazia mai es responen, i les contradiccions d’una filmografia amb principis molt clars prenen una altra forma. Sorrentino sap que els nostres dies s’acaben, però que són nostres, i és per això que la pel·lícula no deixa de ser un alè còmic a tota l’absurditat mundial actual. L’autor sap que el seu final s’acosta, però ell no se separa de Servillo, i segueix fent preguntes, estenent els seus plans, musicalitzant festes sense la voluntat de que ho siguin, i fent del seu cinema una oda a les qüestions dionisiaques, amb anhel de lleugeresa, de la vida.