LO VELL I LO NOU

Hi ha pel·lícules que són presagis. La darrera de Koberidze és una d’elles. Podria intentar explicar-la i no tendria cap mena de sentit. És un film que demana ser experimentat, demana sotmetre’s a les seves formes, les seves propostes, el seu univers. Dry leaf és un fora de sèrie perquè et demana creure en unes imatges que no entens. Que no pots entendre i que no vols entendre. Entendre en el sentit més tradicional de la paraula. Perquè la força que hi troba Koberidze va més enllà d’una comprensió lògica del que es veu. Hi ha qualque cosa d’essència, qualque cosa de –i ho dic amb plena consciència de la paraula– veritat. 

L’Irakli (David Koberidze, pare del director) emprèn un viatge amb cotxe a la recerca de la seva filla, que ha marxat sense dir-los a on. Acompanyat del Levan, un company de feina de la filla –qui no té cos, és una veu ubicada, però no física, és invisible–, aquesta parella quixotesca recorre els camps de futbol de varis pobles georgians. I el que comença sent una imatge pixelada, en mala qualitat, pobra, però reconeixible, poc a poc es va transformant en una espècie de dispositiu orgànic. Que creix, que muta, que es transforma. La presència d’allò que compon una imatge digital pren tant o més protagonisme que el que enregistra. Es crea una simbiosi entre representant i representat en la que la figuració no té cabuda. L’interès postimpressionista de Cézanne pel paisatge fet forma, fet taca, fet color, es filtra per les costures de Dry leaf i evoluciona durant el film cap a un gust meditatiu, contemplatiu, de la força de l’espai tintat de Rothko. Koberidze troba una imatge lliure d’imposicions formals, de necessitats explicatives. I desfent-se d’aquesta figuració intel·ligible, aconsegueix arribar a una profunditat comunicativa que té a més veure amb una naturalesa humana de relació amb les imatges. Una naturalesa que passa per les subjectivitats individuals i que, per tant, és somatitzada des de la panxa i no des del cap. 

Els píxels tàctils de Koberidze prenen vida pròpia, bateguen, i en aquest néixer, es presenten innocents. Tot es fa possible, tot es mira amb ulls nous. Perquè veiem imatges que han de ser redescobertes i, per tant, estan esperant a existir. És per aquest motiu que les persones fantasma, a vegades semblen materialitzar-se, perquè només en imatges innocents això es fa possible. Només des de la factura del píxel poden entreveure’s aquestes aparicions, aquestes intuïcions. Uns nens que es troben en el seu viatge els diuen a Irakli i Levan que han anat a jugar a futbol, però que el camp està tancat. L’Irakli els demana a on pensen jugar, si no tenen camp, i la resposta dels nens és “a tot arreu”. Això mateix és el que fa Alexandre Koberidze amb Dry leaf. Es dona el luxe de jugar, de trobar mentre juga. I de deixar a l’espectador formar part d’aquest joc. Amb una narrativa molt senzilla i que floreix pels intercanvis breus entre personatges, la repetició d’estructura dona peu a l’abstracció cognitiva per entrar en l’experimentació sensorial. Així, Dry leaf fa un salt gegant cap a alguna cosa diferent. Cap a una manera de fer cinema increïblement conscient del seu context, de la seva forma i de la seva condició mutant. Una pel·lícula emocionant i honesta que, acompanyada d’una banda sonora sublim per part de Giorgi Koberidze, convida a un món regit per les possibilitats d’un material a redescobrir.