LO VELL I LO NOU

La degradació del teixit cultural d’un territori a conseqüència de retallades, mala gestió dels recursos públics o, senzillament, una manca d’interès general en les esferes de poder, té un impacte real, tangible i innegable sobre la vida de les persones. Aquesta afirmació, en cap cas reveladora, sobrevola tota la duració de La noche está marchándose ya. I és justament allò que la fa gran. Ramiro Sonzini i Ezequiel Salinas podrien haver signat una pel·lícula purament nostàlgica. De fet, podrien haver cedit a la temptació de rodar un altre elegia sobre la pèrdua d’una determinada forma de veure, entendre i viure el cinema, sucumbint a una abstracció temàtica tant atractiva com inofensiva. Afortunadament, i de forma molt encertada, no és el cas. La noche está marchándose ya és una pel·lícula sobre la resistència i perseverança d’un determinat grup de persones enfront de les condicions materials de les seves vides en el marc d’un capitalisme agonitzant.

En Pelu, projeccionista convertit en vigilant nocturn del cineclub municipal de Córdoba (Argentina) degut a les retallades, es veu obligat a viure clandestinament dins el cinema davant la impossibilitat de pagar el lloguer del pis. Serà des d’aquest inesperat refugi des d’on traçarà la seva revolució. El cinema, entès sempre com escenari d’una experiència comunitària, li servirà com a mitjà per ajudar a una sèrie de personatges que, com ell, necessiten refugi. Potser sense ser-hi plenament conscient, el que comença com a petits favors acaba configurant una comunitat interdependent. La revelació de la pel·lícula és que, tot i ser l’escenari i detonant de l’acció, el cinema no és realment el nexe d’unió d’aquests personatges. El que Sonzini i Salinas ens han volgut transmetre és que aquesta comunitat neix de la solidaritat, les cures i la companyia que es brinden tots els personatges. El cinema pot haver motivat o inspirat a en Pelu, però és ell finalment qui acaba accionant el canvi en les vides de les persones que l’envolten. 

L’optimisme que presenta una pel·lícula amb un títol com La noche está marchándose ya sembla, en ple 2026 (i amb un personatge com Milei desmembrant totes les institucions públiques d’Argentina), ridículament ingenu. Tampoc he cregut mai cegament en la idea que el cinema ens pot fer millors persones o que pot arribar a tenir alguna mena d’impacte positiu en el món. Allò que em va salvar llavors d’una experiència completament amarga en el seu visionat al D’A, va ser descobrir la confiança que Sonzini i Salinas dipositen en els seus personatges. La dignitat amb la qual retraten a unes persones que, tot i habitar una nit que sembla no acabar mai, faran tot el possible per resistir. La noche está marchándose ya és, per sobre de tot, i assumint els riscos d’una meta tan ambiciosa, una pel·lícula sobre la necessitat de ser bona persona.