LO VELL I LO NOU

Després del seu pas pel Festival de Màlaga, Carlo Padial presenta, juntament amb el seu equip, Pizza Movies. En un sold-out de la magnífica sala 5 dels cinemes Aribau, l’equip pujava a l’escenari per parlar de com havien creat una comèdia des del sentit més primigeni de la paraula. Perquè la comèdia no deixava de ser un gènere per explicar i retratar un moment actual; per la qual cosa, la comèdia no deixava de ser cinema d’autor.

Pizza Movies ens parla de la vida de la Thais (Judit Martín) i l’Alan (Berto Romero), una parella que, després d’una “crisi”, pròpia de la crisi dels 50, decideixen portar a terme una pizzeria. Però no una pizzeria normal, sinó una pizzeria amb temàtica de pel·lícules. La pel·lícula no explora gaire més enllà d’aquesta recerca per començar un negoci, amb les seves dificultats però també amb èxits immediats.
Seguidament, Padial també ens proposa una mena de sortida del cinema. I és que l’èmfasi que es fa de la crisi del 2008 i l’aparent irrellevància que té el cinema en els nostres dies és una font amb molta força dins del film. Ja que la pizzeria no deixa de ser una sortida absurda i autoparòdica del que podem esperar d’aquesta irrellevància, però sobretot transitant-la amb un to còmic i sense cap mena de límits.

A més de ser situada a Barcelona, la pel·lícula ens commou amb els seus constants cameos de diferents celebritats que, d’alguna manera, han tingut un recorregut tant còmic com cinèfil. Com, per exemple, el fiscal absurd representant de Spike Lee i fan de Jurassic THE Park, interpretat per Miguel Noguera, o el vell amb demència avançada que, segons ell, és l’autor de totes les obres de Dalí, com és Josep Seguí. Entre molts altres cameos, la pel·lícula adquireix una dimensió quasi mítica amb tants personatges característics, no només per la seva rellevància popular, sinó per la seva rellevància a internet i la grandària que adquireixen en una pantalla gran.

Per no mencionar la quantitat de cameos que hi ha del nínxol de la crítica de cinema. Crítics que molts editors de Lo vell i lo nou han vist i admiren, els quals es troben a la pel·lícula d’una manera totalment autoparòdica, deixant entendre que són els més afectats d’aquesta crisi del 2008, no només per la baixa rellevància que han adquirit, sinó perquè l’única sortida que tenen per seguir vivint i “promoure el cinema en tota la seva rellevància” és ser els repartidors d’aquesta empresa anomenada Pizza Movies. Però és molt interessant la importància que tenen, fent-nos entendre que, vulguem o no, segueixen sent totèmics en la situació actual del setè art.

Pizza Movies no deixa de ser una comèdia autoparòdica, però també un missatge al públic sobre la importància còmica i cinematogràfica. Cap al final de la pel·lícula, el personatge de Judit Martín confessa davant els tribunals la importància dels somnis i de l’amor que es té per les coses que a un li agraden. Doncs la pel·lícula és això: un amor incondicional per fer cinema i l’esforç que aquest comporta. Però el punt de vista més poderós potser me l’ha donat un amic amb qui vaig compartir la projecció, i és que, d’alguna manera, la pel·lícula és un testament d’una generació que es va iniciar a YouTube a través del posthumor i que ara estrena pel·lícules a festivals. Potser aquest testament final de Judit Martín és una manera d’expressar aquest desig de fer cinema que tot l’equip i Padial han tingut des dels seus inicis. Però, malgrat les condicions polítiques en què ens hem trobat, no és fàcil ni rendible; tot i això, l’espurna de fe i de comicitat sempre estarà present i mai de les mai deixarà de ser important.