LO VELL I LO NOU

A la secció Semaine de la Critique, l’any 2020, Lucia Aleñar Iglesias exhibia el seu curtmetratge Forastera. Protagonitzat per Zoe Stein, el curt tractava d’una jove que, per tal de superar la mort de la seva àvia, es comença a vestir i actuar com ella, arribant a cantons pertorbadors, sobretot en la relació amb el seu avi. El 2026, Aleñar Iglesias ens presenta el seu llargmetratge, que no deixa de ser la flor sorgida d’una llavor que s’ha anat regant durant sis anys.

El pas del curtmetratge al llargmetratge és molt perillós, però Aleñar Iglesias sembla ser plenament conscient d’aquest pas de format, però sobretot del pas del temps. La directora ens dóna l’oportunitat d’endinsar-nos en aquesta prèvia del dol, on veiem la protagonista (la mateixa Zoe Stein, però aquesta vegada més gran) tenir una relació bastant estreta amb la seva àvia. A part d’aquest afegit, ens trobem amb l’addició de la figura de la mare
(Núria Prims) i la germana (Martina García Cursach). D’altra banda, l’avi l’encarna Lluís Homar, fet que ja ens dona una pista del recorregut actoral i el desenvolupament que tindrà aquest personatge.

Situada en un poble costaner de Mallorca, la pel·lícula gira entorn de les qüestions ja proposades pel curtmetratge sis anys abans. Però, mentre que en el curt, en dinou minuts, la idea era clara i amb un to misteriós i quasi místic, al llargmetratge s’hi afegeixen unes capes de complexitat per posar totes aquestes qüestions amb els peus a terra. Fent de la mort de l’àvia i aquesta reapropiació de la neta —en els seus costums, manera de parlar i tracte amb els altres— una qüestió gairebé psicològica.

Afegint un to còmic a aquesta complexitat, Aleñar Iglesias té la necessitat d’afegir capes de personatges i situacions que poden semblar distants en un primer visionat, però que l’espectador pot anar trobant-hi el seu lloc. Però és aquesta complexitat la que dona més riquesa a la relació principal del film, l’avi i la neta, la qual no només estaria guiada per gestos i diàlegs entre ells, sinó també pel tractament de l’espai, que és una de les qualitats més fascinants del film. La relació, i aquesta voluntat de metamorfosi de l’última, es veu reforçada sobretot amb els plans-contraplans que són envoltats per aquesta arquitectura de la casa mallorquina. Una arquitectura del dol, on les escales i les parets estretes intenten ofegar els seus personatges, però alhora intenten alliberar-se d’aquest desig que tots dos saben que no pot tenir lloc.

Forastera no deixa de ser una pel·lícula sobre el dol i la seva necessitat de superació. Malgrat que el curt oferís un punt de vista més pertorbador, atrevit i obert a imaginar, Aleñar Iglesias decideix donar més espai als seus personatges per qüestionar-se realment el que fan. Amb una Zoe Stein continguda però metamòrfica, i un Lluís Homar desbordat pel dol però jugant amb els seus límits, la pel·lícula esdevé un melodrama de superació amb més compassió pels seus personatges del que ens podriem imaginar. És així com un dol tractat des de l’espai i des dels límits incestuosos, però sobretot des de l’enteniment humà, fa de Forastera un dels debuts espanyols més potents de l’any.