LO VELL I LO NOU

Costa articular un comentari objectiu, extern, envers una obra tan personal com és la darrera pel·lícula de Lemohang Mosese. El mateix visionat d’una pel·lícula dislocada com Ancestral Visions of the Future sembla convidar l’espectador a adoptar una posició passiva. A deixar-se portar per les imatges i un muntatge intuïtiu com a única forma de salvaguardar la seva estructura inevitablement fragmentada. Només d’aquesta forma podrem apreciar la totalitat d’aquest paisatge familiar i al·lucinat que ens presenta el director.

Lemohang Mosese repassa en noranta minuts tot l’espectre d’idees, records, imatges i emocions que conformen la seva identitat d’artista exiliat. És aquest jo artístic justament qui li permet recordar la seva terra natal des d’una llunyania temporal i espacial. De fet, ell mateix obre la pel·lícula indicant explícitament que el que veiem és, essencialment, una oda al cinema; el mitjà que li permet fer aquest viatge d’anada i tornada.

En un exercici de sinceritat i coherència per part del cineasta, les imatges d’Ancestral Visions of the Future han de seguir la lògica de la memòria. Amb tot el que això comporta. La mirada al passat, a la seva pròpia infància, conforma un joc d’imatges documentals i al·legòriques. Els espais físics i els personatges que els habiten són reals, però sembla que Lemohang Mosese necessita cert grau de manipulació formal per acabar de donar sentit a uns records que inevitablement s’acabaran esborrant. La seva infància a Lesotho es desdibuixa i l’única forma de completar-la és fent ús de mitologia, poesia i cert grau de ficció. La pel·lícula, per tant, no es pot permetre confiar al cent per cent en un llenguatge purament documental i recorre llavors a una posada en escena poètica per acabar de dibuixar aquest passat.

Donada la impossibilitat de situar-se en els records llunyans d’una terra imaginada, la presència de Lemohang Mosese en la pel·lícula queda relegada a l’apartat sonor. El cineasta posa veu a un poema èpic que acompanya tot el metratge de la pel·lícula intentant donar cert sentit a les seves imatges. Aquesta presència fantasmagòrica té també el seu origen en un exili que amb el pas dels anys ha acabat esborrant part de la seva identitat, eliminant un rostre reconeixible. El problema d’aquest apropament a l’obra és que en molts moments la narració de Lemohang Mosese serveix únicament per subratllar idees i emocions que podríem percebre únicament amb imatges. La veritat és que tot i que el text emula en gran part aquest to innegablement poètic, en alguns passatges acaba arrossegant a la pel·lícula cap a una deriva més prosaica que, personalment, crec que li juga en contra.

Parlant d’un cineasta que ja va demostrar la seva capacitat per generar imatgeria tan potent com a This Is Not a Burial, It’s a Resurrection (2019), no crec que aquesta necessitat de fer ús d’una narració externa sorgeixi d’una desconfiança en les imatges. La urgència que destil·la una pel·lícula com Ancestral Visions of the Future em fa creure que Lemohang Mosese simplement ha volgut aferrar-se a tots els elements que li han permès tenir certa presència en el retrat d’una realitat de la qual es veu cada vegada més i més allunyat.