LO VELL I LO NOU

Les finestres de les cases, les parelles passejant i els amics parlant que la Carla Coll filma amb la seva handycam demostren que és un cap de setmana normal a la ciutat de Lisboa. Per tothom menys per ella i la seva amiga, la Camille Latron Llorens, a qui està acompanyant per trencar amb el seu nòvio. Si se’n pot treure alguna cosa positiva de les ruptures, Muito barulho n’és un boníssim exemple. Sense cap pretensió artística, el material visual d’aquell viatge cerca immortalitzar un moment important per la Cami, per tal de poder-lo reviure en el futur amb els seus amics més propers. Tot i això, el documental ha superat l’esfera privada i s’ha acabat projectant en sales de cinema plenes d’espectadores interessades i identificades amb el tema. És un exercici molt petit, però que condensa un gest d’amor molt més gran que la mateixa càmera que el documenta.

Les filmacions només reflecteixen el transcurs d’un viatge improvisat, accidental, però efectiu. L’exparella de la Camille pot ser el detonant de la pel·lícula, però en cap cas n’esdevé el protagonista. La ruptura entre els dos passa el primer dia del viatge, i el film es transforma després d’això. Així, la Carla comença gravant la història d’una separació, però acaba creant un relat sobre dues amigues que s’estimen i s’acompanyen fins i tot en la tristesa i en la malaltia, dins l’apartament turístic més incòmode i sorollós de la capital portuguesa. Res és excessivament dramàtic, tampoc excessivament alegre. Tot és, només, real.

De Muito barulho m’ha sorprès la intuïció i el gust cinematogràfic a l’hora d’enquadrar certes escenes, però sobretot la confiança amb què la Carla filma la Camille. El dispositiu no és un obstacle, sinó un trampolí per connectar amb la intimitat de l’altra. En les converses més profundes, la càmera desapareix i l’espectadora es converteix en una amiga més del grup que viu el viatge a Lisboa des de dins. M’he sentit allà, en aquella taula de restaurant, menjant arròs portuguès i escoltant els plors de la Cami mentre ella em mirava als ulls. No és tafaneria, no és intrusió. És el cinema fent possible un vincle real amb l’arxiu aliè, una identificació que pot existir en diferents moments i en diferents persones, tot alhora.