LO VELL I LO NOU

Des d’un enquadrament fix i inamovible, Claire de lune de Debussy és versionada per Isao Tomita. La imatge es torna alienígena, i s’obre als nostres ulls un paisatge propi d’una pintura romàntica. D’aquest enquadrament podem deduir que la càmera està situada al bord d’un precipici, de manera diagonal, deixant entreveure el mar grandiós que hi ha darrere. D’aquesta buidor, uns nens entren al quadre i juguen a lluitar entre ells, miraculosament, d’aquesta lluita improvisada, són incapaços de sortir del pla.

L’inici de Joana d’Arc de Hlynur Pálmason ens situa en un espai-temps etern, on la posada en escena vindrà determinada per forces exteriors. D’alguna manera, aquesta pel·lícula serveix com un spin-off experimental de la seva pel·lícula anterior L’amor que roman, que es va estrenar a l’edició passada del Festival de Cannes. Una pel·lícula de caire molt més narratiu, però amb elements de cinema fantàstic que, d’alguna manera, s’arrosseguen fins a aquesta pel·lícula.

Amb una duració de 60 minuts, Pálmason crea blocs de moviment i duració, en els quals aquests dos que apareixen al principi i la seva germana construiran, pas a pas, una espècie d’escultura enmig del quadre per jugar-hi. Aquests germans són els fills del mateix director (Ída Mekkín Hlynsdóttir, Grímur Hlynsson, Þorgils Hlynsson), i es veu perfectament en el seu vincle interpretatiu, un vincle que en els moments més crítics entre ells sembla que mirin a càmera perquè el seu pare faci alguna cosa per solucionar el problema.

A Joana d’Arc hi ha una voluntat creadora a partir de la infantesa. Els dos nens estan dia i nit creant aquest personatge, de tant en tant parlant-li, de vegades es volen rendir, de vegades es fan la vida impossible entre ells, o de vegades treballen en equip en silenci, sabent que ho han d’aconseguir. A tot això, el cel es va emboirant, el terra va florint i el vent colpeja la figura amb totes les seves forces. Aquesta força celestial, d’una meteorologia incontrolable per la posada en escena, fa que aquesta obra s’apropi a alguna cosa més metafísica i espiritual del que inicialment podem pensar.

“On és la primavera?!” crida un dels germans en veure que la seva creació es veu afectada per les fortes ventades d’Islàndia. Però, en acabar aquesta creació, els dos germans vesteixen el ninot amb armadures i una perruca. “És Joana d’Arc”, diu la germana gran, mentre els seus dos germans petits la ignoren. Però, després de vestir-la, serveix com a punt de mira perquè juguin els tres a tir amb arc. La creació, d’alguna manera, equival a violència, però aquesta violència també es veu frustrada pels germans, a qui de tant en tant els sap greu disparar-hi. Mentrestant, la Claire de lune torna a aparèixer, una espasa cau del cel sense cap raó física, i Joana d’Arc es congela, cau, rep ventades molt fortes, cau en l’oblit, perd un ull, es crema i fins i tot reneix.

Pálmason, d’una manera totalment innovadora, reinventa la història de Joana d’Arc com un joc de nens. Permetent-se jugar i experimentant, transforma la figura religiosa en una imatge iconogràfica que transgredeix tota mena de representació física, fent-ne una víctima de la innocència. Però la virtut de Pálmason també rau en el seu tractament del temps i del paisatge, estaria bé comptar la quantitat de plans muntats per Pálmason, on ens trobem amb un canvi radical del món i dels seus detalls. D’aquesta creació innocent, on un tronc és socavat a terra, una vida sencera és retratada i, d’una creació inanimada, Pálmason té el do de fer-la viure i que el públic pugui acompanyar-la en el seu patiment.