LO VELL I LO NOU

Dins nostre, el passat resta en imatges fragmentades, en idees o converses esporàdiques que, d’una forma o altra, condensen la vida i condicionen la forma com la recordem. Aquesta premissa funciona com a punt de partida per a Ana Serret Ituarte i la seva òpera prima de ficció, Apuntes para una ficción consentida. El títol s’explica per si mateix: a través de petits capítols o «apunts», el film reconstrueix un relat ficcional, però directament inspirat en les vivències tant de l’actriu protagonista, Isabelle Stoffel, com de la mateixa cineasta. El resultat és un teixit fragmentari que es recolza en la sinceritat del real i de la vida quotidiana per indagar en el sentiment de desarrelament de la persona migrant.

Les converses que Lea Grand (interpretada per Stoffel) manté amb les persones del seu entorn ens presenten la protagonista, una actriu suïssa que viu a Madrid lluitant per fer-se un lloc en el món de la interpretació de la capital. També l’anem coneixent a través de la Violeta, la seva companya de pis i narradora del film, intervencions de la qual aporten context a l’espectador, però un context sovint innecessari o massa explícit. En canvi, són els gestos rutinaris que comparteixen els diferents apunts —el desfer-se les sabates o el pedaleig de la bicicleta— els que ajuden a entendre el seu món interior, les seves fortaleses i debilitats. Enmig de la seva quotidianitat, veiem la Lea «existir dues vegades», sentir-se en un llimbs geogràfic que li impedeix desenvolupar-se, personalment i professional.

En tot cas, allò que fa d’Apuntes para una ficción consentida una semificció interessant és, definitivament, el seu epíleg. En ell, l’audiodescripció es destapa, s’integra en la història i hi esdevé mecanisme narratiu diegètic. Ja no sembla capritx de la cineasta, sinó que és necessària perquè les imatges flueixin. Combinat amb un gest documental, el darrer apunt obre pas a una pel·lícula radicalment diferent en tant que mostra un nou capítol de la vida de Lea. La protagonista deixa de ser objecte filmat per esdevenir subjecte filmant, s’apodera del recurs fílmic per llançar una invitació a estimar la realitat i convertir-la en ficció, a conéixer els nostres barris, els nostres veïns, i compartir el seu valor. Una seqüència realment deliciosa, un caramel per a qualsevol amant del cinema d’Agnès Varda. Un gest d’amor al cinema com a procés col·laboratiu i, sobretot, un gest d’amor als espais que habitem i que, cada cop més, semblen desaparèixer.