LO VELL I LO NOU

Milagros Mumenthaler orquestra amb Las corrientes el retrat psicològic d’una feminitat i una identitat entrada en crisi. La Catalina és una dissenyadora de moda que ha viatjat a Suïssa per rebre un premi i, sacsejada per un impuls de gran violència latent, s’abandona als corrents d’aigua gelada saltant d’un pont. La naturalesa i la motivació d’aquest impuls autodestructiu constituiran el gran buit d’un relat que es mou pels racons de la incertesa i el dubte. Quan torni a la seva llar i a la seva feina a Buenos Aires, la fractura irreparable d’aquest babèlic detonant narratiu desplegarà tota una dissociació amb la realitat de la protagonista.

I serà l’absència de sentit marcada per aquest buit de l’ambigüitat el que dictarà la forma d’aquest relat, l’angoixant descens d’una psique cap al col·lapse. Una incomoditat s’alça en l’escena on Catalina conversa amb la seva amiga i li acaba relatant els esdeveniments que obren la pel·lícula. A partir d’aquesta narració en off, i la repetició de les imatges fundacionals del relat com a materialització – ara subjectiva – de l’acte quasifatal, Mumenthaler enfronta a l’espectador amb la ineptitud de les paraules per arribar a l’inexpugnable i incert domini del buit. L’enigma predomina i corroeix l’esdevenir de la Catalina.

Els corrents que atrauen a la Catalina a saltar són també els vectors invisibles que acaben arrossegant la pel·lícula. De fet, hi ha grans trams a Las corrientes en què no hi ha pràcticament cap tall net, i gairebé cada imatge s’enllaça i és manifestada arran d’una altra imatge o so que la precedeix, com un corrent veritablement líquid que ho arrossega tot cap a un mateix punt culminant. El film ens sotmet a un flux angoixant i incessant de situacions abocades al malestar i a la dissociació. Moltes de les imatges més potents de Las corrientes són aquelles que es presenten com llampecs de desencaix amb la realitat, com la materialització sobtada i breu de frustracions i pors viscerals. Qui hagi vist la pel·lícula sabrà a què em refereixo.

Perquè Mumenthaler treballa fervorosament amb una atmosfera propera al malson, amb una imatgeria que si bé no s’endinsa explícitament en el surrealisme, es registra en els codis d’una certa profecia del desastre. Sense acabar d’inscriure’s en cap gènere, Las corrientes s’articula – des de la psicologia de la seva protagonista – en parts com a body horror, com a realisme màgic o com a intriga de conspiracions, sense arribar mai a cristal·litzar res d’això – només el suficient per a evocar-ho, per incentivar a l’imaginari, per alimentar el seu buit essencial.

I l’essencialitat del seu buit és el que permet a Las corrientes no tancar res, mantenir-se en l’ambigüitat absoluta d’un relat completament obert i intuïtiu, sensitiu, visceral. A qualsevol indici de possible sutura, els corrents continuen arrossegant i conduint sense aturar-se. Hi ha bassals i hi ha desbordaments, però al final tot ho condiciona aquest corrent de vincles, lligams i eleccions vitals que conformen tot el que som. És un corrent irremeiable que ens arrossega cap a un final incert, amb un cabal tan violent que és impossible ensortir-se’n. Això és el que intentava, potser, la Catalina quan saltava al riu. Però al final hi ha motius pels quals aquests corrents empenyen amb tanta força.

Las corrientes és una traca d’idees específicament cinematogràfiques que no s’acomoden amb cap convencionalisme, i juguen intel·ligentment a la preservació del seu interrogant. És gràcies a això que les seves imatges poden dir molt més que les emocions que ens desperten. Poc més se li pot demanar a una pel·lícula nascuda en les derives de la nostra contemporaneïtat.