LO VELL I LO NOU

Barrio triste és una marcianada. Però una marcianada extremadament efectiva. Un estudi formal, estètic i material del found footage i de les propietats d’un cinema que només pot ser digital. La primera pel·lícula del seu director, Stillz, apunta a una inquietud per la renovació, per la prova i, sobretot, per l’experiment. De la simbiosi entre un Harmony Korine presentíssim -no només com a productor, sinó també en essència, en referència, en Gummo– i una mirada que s’enfronta al cinema amb una ferocitat delectable, en surt un film que et deixa amb molt mal cos, però amb encara més ganes de parlar-ne.

Barrio triste esdevé, des del minut 0, una experiència. La materialitat de les imatges, la seva vivacitat, el ritme vertiginós, el muntatge digressiu i els personatges que la poblen, et xuclen a un univers on l’excés i l’acumulació són els motors d’una narrativa que a vegades penses albirar.

Ens situem a les afores de Medellin als anys 80, en un context de precarietat extrema. Un grup de joves roben la càmera d’un reporter que fa el noticiari sobre unes llums misterioses que apareixen. A partir d’aquí, aquests nois es converteixen en els nostres ulls i el nostre cos. En un POV que recorda al videojoc, seguim les seves escapades. Atracaments, fugides, convivència, i rituals? Stillz aconsegueix una fita que no em sembla poc important. Amb imatges crues, brutes, desagradables i violentes, deixa que s’entrecoli un pensament amagat de màgia, o de fantasia, o d’onirisme. Un pensament que ràpidament acalles, i deixes oblidat. I de sobte, el film l’escarba del seu racó i te’l confirma i te l’aviva. Éssers de llums brillants, teletransportació, laberints sense sortida, i cavalls lynchians que parlen. La continuïtat temporal o la coherència narrativa deixen de tenir cap mena d’importància quan et confrontes cara a cara -i dic cara a cara perquè el cos de l’espectador és el que es posa en joc, els seus ulls, els seus moviments fets càmera- amb la força d’una proposta així de desenfadada.

Però el valor més pur del film resideix en la factura de les seves imatges. Un digital que empra el píxel per entrar en una espècie de portal de possibilitats. Que deixa que es llueixi per si mateix i n’accentua les mancances per convertir-les en essencialitats. Stillz experimenta, i converteix un found footage en alguna cosa que quasi podria patinar cap al videoart.

Apuntar per últim, la capacitat afectiva d’una pel·lícula tan eclèctica i tan poc incisiva amb els seus personatges. Els que en un principi semblen partícules d’un tot més gran, se’ns fan propers a partir d’interrogatoris o entrevistes o converses que apareixen de manera fragmentada -com ells, com els seus cossos, com els seus rostres i les seves històries- entremig de l’acció. Aprenem els seus noms, els mirem els ulls, i ja no criden, ara xerren d’esperances perdudes i pensem, per un instant, que els coneixem. Però de sobte estem banyant-nos en una piscina buida i entrenant com lluitar amb matxets. I se’ns espassa.