LO VELL I LO NOU

Coincidències de la vida portaven que la premiere catalana de Un arbre és un arbre, de Carlos Marqués-Marcet i Aleix Plademunt, es realitzés a l’Auditori del CCCB, el mateix lloc on, des del 2001, es duu a terme el programa Xcèntric. Si començo aquesta “crítica” amb aquest llaç atzarós és perquè els mateixos cineastes confessaven a la presentació del film que, sense haver estat assidus assistents d’aquest cicle de cinema experimental, mai no existiria Un arbre és un arbre. Per a qui no conegui Xcèntric, s’autodefineix a la seva web com un lloc de trobada per a públic, cineastes i estudiosos àvids de gaudir d’un cinema visionari. Per tant, ens trobem davant d’una pel·lícula desvinculada de qualsevol preconcepció del que hauria de ser una pel·lícula, molt més propera a un videoassaig existencialista que, utilitzant gramàtiques tant de la literatura com del cinema o del videoart, intenta portar algun tipus de pensament filosòfic sobre el món cap a un lloc que millor no revelar —possiblement perquè desconec tal lloc.

La pel·lícula segueix un text de l’escriptor Borja Bagunyà, un text existencialista que passa de text científic a literatura, a escriptura automàtica, a text existencialista altra vegada, sense que ens doni temps a assumir la digressió anterior. Les imatges, mentrestant, moltes vegades formades dípticament a la pantalla, mostren analogies o metàfores d’allò que es diu o directament allò enunciat, deambulant veloçment al ritme que el text exigeix. Parteix de la imatge d’un arbre Old Tjikko i, mostrant una innocència que només es permet als infants o als filòsofs, es pregunta per què allò és un arbre i no una altra cosa.

Pel que fa al cinema, que és del que es parla en aquesta plataforma, la gran pregunta que se li ha d’exigir a Un arbre és un arbre és quina és la relació entre text i imatge en les normes gramaticals que cada pel·lícula es fa a si mateixa. Ja està més que assumit que el cinema no només és imatge visual, i que el text auditiu acaba configurant l’autèntica imatge d’un film en la seva coexistència amb el visual. La meva opinió personal és que aquí les imatges són les que segueixen la narració oral i no al revés, i en un text que, en el seu contingut, exigeix una mirada aquàtica o vegetal del món és, per moments, contradictori.

Perquè en el contingut del text de Un arbre és un arbre es parla, amb certa condescendència, de la mania humana per la categorització, apuntant alguna perla com “dir que un animal és un mamífer diu més sobre les nostres categoritzacions que sobre l’animal en si”. També es diu: “no cal fer pensar el món, el món ja pensa”. Aquest tipus d’oracions, en una narració que es cansa de fer llistes, d’anar del gran (astronòmic) al petit (atòmic) o viceversa en enumeracions interminables, de construir digressions a base d’addicionar axiomes amb fal·làcies amb cadència d’ametralladora, a la vegada que la imatge, que de per si és abstracta però que en la majoria de la pel·lícula es restringeix a acompanyament, dona dues opcions de lectura: o desproveïda de coneixença dels seus límits o divertidament autoconscient de les seves contradiccions.Jo, que he gaudit de Un arbre és un arbre, no pas per la seva epistemologia en el contingut sinó per la seva forma deambulant a l’hora de generar idees constantment, pastitxosament postmoderna, elegeixo creure en la segona de les opcions plantejades en l’anterior paràgraf. Si bé les imatges de Un arbre és un arbre, per si soles, sí que tenen una mirada vegetal o aquàtica, entregada a pulsions naturalistes, la importància cabdal del text les limita a sostenidores del pensament sobre el món del text escrit. El film s’erigeix, per tant, com un divertit acte de sobrepensament, tan ambiciós com voluntariós. I que tal exercici de deambulació fílmica pugui ser originat a partir de la simple —preciosa— imatge d’un arbre Old Tjikko, és, si més no, brillant.