LO VELL I LO NOU

A mig camí entre la performance i el dispositiu —potser el cinema ara és això—, La Carn troba, en l’estètica de l’scroll infinit de Chatroulette, el lloc ideal per parlar de la transformació del cos en un mercat dins la societat de consum digital. Joan Porcel (director) i Lluís Garau (protagonista) són els autors d’aquesta pel·lícula, que parteix de l’obra-performance de Garau amb el mateix nom com a principal inspiració, per després depurar-ne l’estil “interneter”.

El que veiem durant gran part del metratge és una captura de pantalla de les imatges pobres que ens dona Chatroulette. Homes busquen altres homes per mirar-los i ser mirats. A vegades hi ha conversa parlada; altres prefereixen escriure al teclat; alguns en tenen més que suficient mostrant-se en l’acte de la masturbació. I, si no t’agrada, hi ha l’opció de continuar fent scroll fins que un se senti satisfet.

Se’ns mostren combinades, per tant, dues imatges amb estètiques molt diferents: la imatge pobra, brutament arrencada de la pantalla, i una imatge normativa, més definida, del que passa més enllà d’aquesta pantalla. En altres paraules, de manera simultània, l’espectador s’enfronta a dos mons, un de digital i un altre que, en principi, no ho és, ambdós esquitxats per estètiques provinents de l’altre.I aquesta combinació es converteix en un dispositiu ple de contradiccions —en el bon sentit. Són realment reconciliables aquests mons? El final del film sembla apuntar algunes respostes en aquesta direcció. Allò que veiem dins la pantalla és més real que el que hi ha fora? Si entenem el “real” com allò que és emocionalment vertader, les connexions amb aquests estranys pixelats arriben, per moments, a generar una empatia autèntica amb l’altre? O només es miren els uns als altres com qui decideix quina carn envasada prefereix consumir. I és en aquesta ambigüitat entre connexió i consum on La Carn troba el seu sentit més profund.