LO VELL I LO NOU

L’obra fílmica de Pedro Almodóvar travessa ja més de quatre dècades, al llarg de les quals ha presentat una progressiva tendència a la contenció, així com a una elevació del drama com a rebuig a l’absoluta ironia que impregnava tota la seva primera etapa. La substitució de l’estètica kitsch i pop per un plantejament més aterrat respon a una depuració formal que té més a veure amb les cadenes de l’escriptura i la projecció en la ficció – a la qual se li demana sempre, inevitablement, una funció catàrtica – que a unes imposicions estilístiques externes. No s’ha perdut allò que entenem “estil Almodóvar”, sinó que hem sigut testimonis d’una autèntica posada en abisme en què el cineasta manxec ha suturat tota la seva estètica en l’establiment d’un diàleg entre art i vida.

En Amarga Navidad topem alhora amb escenaris nous i amb escenaris reconeixibles. Des dels seus crèdits inicials, queda explícita la manifestació del relat com a materialització d’un procés d’escriptura, un desplegament metareferencial que l’espectador habitual d’Almodóvar ja haurà reconegut en projectes anteriors. En aquest cas, l’estructura de matrioixca se’ns desvela ja als primers minuts. L’Elsa és una directora de cinema que va retirar-se després de dos fracassos – considerats ara films de culte –, i es dedica ara a la publicitat. Raúl Durán és un cineasta consolidat i enmig d’un intens procés creatiu, redactant la ficció que acull a l’Elsa com a protagonista. Durán es projecta en aquest personatge per explorar el dol cap a la seva mare, i el pànic a la pàgina en blanc. Tot i que creu inspirar-se en ell mateix, el diàleg intermitent entre aquestes diferents dimensions diegètiques ens mostrarà com Raúl està bevent del dolor dels altres per a la redacció del seu guió, o bé està evitant parlar del que hauria de parlar. Obsessionat per les friccions entre el cinema i la realitat, el personatge d’en Raúl es perd i ens perd en un guió que remet a un film d’Almodóvar, però que no és més que els espectres i les ombres de la seva filmografia. Com és ja habitual, abunden les autoreferències a mode de copet d’ull, ja sigui amb breus aparicions de passades noies Almodóvar o amb situacions que es fan una mica massa familiars. En tot cas, quan l’Elsa i la seva amiga Patrícia coincideixen en el pis d’aquesta segona, es fa palpable una absència. Ambdues enfrontades a la càmera, ploren amb la veu de la cantant Chavela Vargas sense saber per què, en una escena que destaca per l’estranyament d’un conflicte que no es fa present. El guió s’estanca en un bell moment en què els personatges semblen presagiar l’absència de sentit, sense un rumb que justifiqui la continuació del relat. La mateixa cançó que reprodueixen els altaveus, i que dona títol a la pel·lícula, s’encarregarà aviat de manifestar el conflicte que reactivarà el relat, el qual necessita un motor per a continuar explicant-se, per a perdre el focus en la repetició de motius que són ja reconeixibles. Així, aquest exercici de meta-escriptura es configura com un joc de dispersions.

A la seva definitòria i crepuscular Dolor y Gloria, Almodóvar treballava les vicissituds de la creació per compartir la seva funció terapèutica i nostàlgica. Però el que queda a Amarga Navidad són simplement els límits d’aquesta escriptura, una exploració d’on acaben les seves possibilitats i on comencen d’altres. Amarga Navidad entén l’escriptura no únicament – no necessàriament – com a salvació, sinó com a trànsit entre nosaltres i l’altre, com a sutura entre allò que volem projectar i allò que no volíem veure.