LO VELL I LO NOU

Rebuilding és un western atípic pels nostres temps. Primerament, perquè més enllà de situar-nos en uns Estats Units contemporanis, trasllada les seves preocupacions – sense abandonar un context politicoeconòmic molt concret i actual – a la preservació i el llegat del mite. I més encara, aquest diàleg amb tota la tradició que la precedeix no perjudica en cap cas a la seva sincera sensibilitat, de gran vigència i contemporaneïtat. Les cites intertextuals no al·ludeixen a una ironia postmoderna, sinó a la cimentació d’uns nous valors que defineixin la comunitat que som – que hauríem de ser – el dia d’avui. Es tracta d’un diàleg genuí entre la tradició i la petjada que aquesta deixa en nosaltres.

El desencaix amb les fórmules canòniques del cinema de vaquers i pistolers entra per la retina des de la representació dels grans paisatges que aquest cowboy – un com sempre magnètic Josh O’Connor – freqüenta i habita. Per començar, perquè se li nega la representació a aquest paisatge. La profunditat de camp torna borrós tot paisatge en la soledat del seu protagonista, i només pot albirar-se un horitzó real quan la mirada és compartida amb l’altre. Les terres que un cop representaven la triomfant conquesta de l’oest i prometien verd i prosperitat crepiten al ritme de cada pas, seques i estèrils.

L’espectre d’un foc – les espurnes incendiàries que trenquen la foscor més absoluta – són el que dona peu a les imatges que tot seguit se succeiran. Els paisatges que circularà la petita comunitat que protagonitza aquest relat seran els àrids i ressecs restos d’una promesa que era somni i a la vegada record. Per una banda, aquest foc reflexa tot un estat de crisi que resideix al cor dels Estats Units, l’amenaça institucional i governamental que atempta contra les terres i els seus significants. Per l’altra, remet directament a la incendiària catàstrofe que impulsava l’odissea d’Ethan Edwards a Centaures del Desert. Aquesta no serà l’única al·lusió que veurem al clàssic de John Ford. Només cal fixar-se en aquella seqüència de plans que tanquen el film i reconfiguren, des del respecte més absolut, la manera en què aquell immortal reenquadrament que exiliava a l’heroi continua pesant en l’imaginari de la crisi present.

La resiliència i preservació de la comunitat a Rebuilding estan estretament lligades a la qüestió de la memòria i el llegat. A l’arbre genealògic que la petita Callie Rose ha de dibuixar per l’escola, es desvelen – es recorden – un parell de veritats. Dusty no és més que el sobrenom del nostre protagonista, qui té en realitat el nom de Thomas Jr. És la seva exparella Ruby qui li ha de recordar això, com si ell mateix s’hagués oblidat en algun punt, i no fos capaç de recuperar el seu nom des d’algun lloc a part de l’alteritat. El seu nom està forçosament vinculat al seu llegat, Thomas fill. L’àvia de la petita Callie Rose també reviu en tots el record del seu germà, mort prematurament i des de llavors negat de la memòria familiar.

El mateix títol ens ho indicava, el film de Max Walker-Silverman basa tots els seus esforços en la recuperació i el nou manteniment d’una llar, d’una comunitat, que sobrevisqui la crisi d’aquests temps difícils. Aquesta comunitat troba a Rebuilding els seus valors en una constel·lació de records, uns lligams que il·luminen i transformen la nova llar en un lloc habitable.