LO VELL I LO NOU

El primer que vaig pensar en veure la pel·lícula és que el seu títol en anglès, Follies, resulta particularment suggerent en la nostra llengua. Ja que la pel·lícula s’explica mitjançant un seguit de “follies” (tal com ho degueren viure molts espectadors), que se succeeixen les unes a les altres. Concretament, en forma de capítols que, de manera progressiva, et van mostrant l’endinsament d’una parella —prèviament heterosexual i monògama— en el món del poliamor. En aquesta immersió de la parella en un complex paradigma poliamorós, l’espectador és convocat a un escenari caòtic que, com en una de les primeres escenes —on cames, boques i mans s’entrelliguen entre elles— mai no saps ben bé què pertany a qui ni d’on prové.

La pel·lícula s’inicia amb la decisió d’aquesta parella que, amparada en una “cerca de les seves identitats individuals”, decideix obrir la relació. Una decisió que, tot i plantejar-se com una obertura de possibilitats, acaba articulant-se a través de normes rígides que, com la de “no enamorar-se”, resulten les detonants d’incontables conflictes en la tradició cinematogràfica.

Així, mentre assistim al caos que suposa l’obertura de la relació, l’espectador veu des d’una òptica privilegiada tot allò que els protagonistes guanyen, però també allò que perden en el procés. Aquesta tensió, però, es plena de moments de comèdia; per això no ens allunyaríem de la pel·lícula en qualificar-la de comèdia sexual.

Si bé, pel que respecta a la comèdia, la pel·lícula no destaca per la seva finura i subtilesa, se li ha de reconèixer en l’àmbit d’allò sexual un mèrit: no és fàcil trobar una pel·lícula amb tan de sexe i amb tan poca sobresexualització dels cossos, i lluny de qualsevol pretensió homogenitzadora, Eric K. ens mostra “la normalitat” a través de la diversitat paradigmàtica de l’univers sexual. A través d’un imaginari visual que provoca més incomoditat que desig, el director ens obliga a enfrontar-nos a nosaltres mateixos. També ho fa a través de la comèdia: Eric K. ens fa riure davant personatges que intenten gestionar les seves emocions de manera fallida, però de seguida ens fa recordar que aquells dels qui riem som nosaltres mateixos.

Finalment, el film s’erigeix també com el retrat d’una generació, com tantes altres, plena de contradiccions. Una generació que se sap lliure i omnipotent, però que sovint no és conscient de què és allò que fonamenta la seva acció. Potser, i tal com assenyalava Nietzsche, no és més que la persecució constant del dimoni de la insatisfacció allò que els empeny a saltar a la piscina. I és que potser no ho sabrem mai, perquè, com mostra aquesta pel·lícula, mai res no es presenta en estat pur. La llibertat es mescla amb la incomoditat, la frustració amb el desig i la disconformitat amb el consens.

Però, si encara hi ha quelcom de més valuós que ens ensenya aquest film, és sobretot el següent: un home serà capaç de fer qualsevol cosa abans d’anar a teràpia.