LO VELL I LO NOU

La presentació d’aquesta pel·lícula és un pèl equivalent a quan t’intenten fer provar un plat nou dient que duu tot el que t’agrada – patata, tomàquet, formatge – i que, per tant, t’agradarà segur. Però el proves i no té ni gust de patata, ni a tomàquet, ni a formatge, perquè algú ha decidit que ingredients tan bons no són suficients i li has de posar una reducció de salmó en forma de salsa. I ara, de sobte, ja no tens ganes de postres, i probablement tardis un temps a tornar a provar cap plat d’aquest tipus. Tota aquesta analogia per dir, simple i planament, que The History of Sound té tots els elements que l’haurien pogut convertir en una gran pel·lícula, però els opaca amb una supèrbia, una distància, i una falta de cor, que fa que un film que creix de la necessitat de connectar sensibilitats, quedi insuls i amb un regust que no acaba de convèncer.

Paul Mescal i Josh O’Connor donen vida a Lionel i Daniel, respectivament, dos estudiants del conservatori de Boston que, en conèixer-se a un bar, comencen una tendra història d’amor. La partida del Daniel a la guerra marca la primera de les seves separacions – tot i que no el primer timeskip, del que la pel·lícula fa un ús constant i, tot i necessari, no sempre agradable. Quan torna, és per partir els dos en un tour per Maine i les illes recollint i enregistrant la música folklòrica dels que hi habiten. La premissa etnogràfica del film és sens dubte un dels seus punts cardinals i dels que estan carregats amb més força. L’exploració d’una tradició americana a la que se li dona el temps, l’espai i la pausa per florir enmig d’una pel·lícula que sembla apressada per ensenyar-te quin és el següent pas. 

Aquesta primera part, on tot és encara novell, on s’estan descobrint i estan descobrint els espais que transiten – la gent, les cançons, els problemes socials – és possiblement la més emocionant. Retrata una intimitat dolça, i juga amb els silencis i les contencions d’una manera – malgrat no innovadora -, molt pertinent. I agradable. El rei de l’actuació continguda, però, de l’anhel empassat, Paul Mescal, es veu lleugerament eclipsat pel seu company d’escena. Josh O’Connor esdevé l’ànima de la pel·lícula. Considerablement secundari vers Mescal, i desapareixent quasi per complet a la segona meitat, se’l troba a faltar a pantalla, i el film es veu ressentit. Amb ulls de profunditats versàtils, O’Connor fa del Daniel un personatge indesxifrable i, a la vegada, extremadament proper. Algú afectat pel món, pel que l’envolta, incapaç d’oblidar, i condemnat a sentir. A diferència del Lionel, que tot i entranyable, se sent llunyà, en Daniel fa l’esforç de trobar a l’espectador a mig camí.

El problema de la segona part, però, no resideix exclusivament en la desaparició del Josh O’Connor, que podria haver-lo fet més present que mai si hagués estat tractat d’un altra manera. Sinó que, de cop, un altre timeskip ens transporta a Roma, i després a Oxford. I durant potser trenta minuts de metratge, se’ns intenta explicar qualque cosa que realment no ens interessa. El Lionel, està cantant per Europa, com el Daniel li havia dit feia uns anys. La malaltia de sa mare el fa tornar a Kentucky, i intentar buscar al seu enamorat de nou. Només quan la història dels dos, del seu amor, de la seva música, reviu, és que la pel·lícula torna al seu canal. Roma no ens dona cap informació addicional sobre el Lionel, en tot cas el fa més opac. I Oxford no ens connecta amb ell ni amb el seu conflicte, només serveix per veure a una dona ferida, i a un home que hem de llegir com torturat? En canvi, els seus veïns a la granja de Kentucky ens retornen al Lionel que coneixíem al principi del film. Perquè ells tornen a cantar, i al final d’això és del que va la pel·lícula.