LO VELL I LO NOU

Des de fa quant el cinema s’ha convertit en una màquina del temps? Ja no necessitem viatjar milers d’anys endavant per descobrir el futur, o revisitar els esdeveniments històrics més importants de la humanitat. Les noves màquines del temps viatgen a un passat proper, recorren l’arbre familiar fins on es pugui i, a vegades, desvetllen les particularitats de les nostres cicatrius. Hi ha multitud d’exemples, com Romería o Aftersun, i ara Blue Heron: l’òpera prima en llargmetratge de Sophy Romvari, canadenca de descendència hongaresa. Recordem el seu nom.

No s’ha de fugir del cinema del present, cada vegada més calidoscòpic i introspectiu: “les pel·lícules del futur s’assemblaran a la gent que les faci”. Aquest axioma, mal parafrasejat de Truffaut, revela més sobre cert cinema contemporani del que mai podrien alguns crítics i espectadors reaccionaris, sempre enfurismats de veure pel·lícules cada vegada més personals, on l’èpica i l’aventura han quedat desplaçades a segon pla. Perquè en la contemporaneïtat, per fi, se li dona atenció a l’altre, i estem disposats a escoltar-lo; el cinema acaba reflectint de manera inevitable aquesta naturalesa. Que no se’ns oblidi que la realitat sempre va per davant de les seves interpretacions. I ara que el cinema és una màquina del temps amb una farmaciola emocional al maleter, hem d’analitzar les pel·lícules com a tal.

I la màquina del temps amb què treballa Sophy Romvari a Blue Heron és extremadament eficient. Amb sensibilitat i empatia per cadascun dels personatges de la cinta, la cineasta fa una investigació de caràcter gairebé mèdic per entendre què va ser allò que va trencar la seva família, què era allò que feia el seu germà tan diferent de la resta. Dividida en dues parts, veiem com el passat i el present de la protagonista es miren l’un a l’altre, sense judicis: primer quan tenia vuit anys, després quan, ja cineasta, fa una pel·lícula investigant què és allò que va passar-los.

Però el cinema no cura ferides. Dècades i dècades de ciència-ficció ens han mostrat que canviar el passat no és bona idea, per molt potent i moderna que sigui la màquina del temps. Sí que podem, en canvi, entendre’l i assumir-lo com a part de la nostra emancipació com a humans. I en aquest empoderament, Blue Heron, una de les pel·lícules més emotives que he vist recentment, juga les seves cartes amb excel·lència.