LO VELL I LO NOU

Late Fame és un film sobre una nostàlgia passada, impossible de recuperar. Un ex-poeta, treballador de correus des de fa trenta-set anys, es troba amb un grup de joves entusiastes de l’art que admiren els seus poemes. Aquest artista retirat, un Willem Dafoe extraordinari en la seva contenció, reviu la joventut al seu costat.

La pel·lícula, només començar, em planteja dubtes contra els quals m’enfronto diàriament complint els postulats de la meva cinefília. Per una banda, aquests joves “artistes”, tan extravagants i passionals com performatius i adinerats, compleixen una funció clara en el recorregut del film. Són els encarregats d’activar la memòria i la nostàlgia del protagonista, només per després decebre’l quan la performance pesa més que l’interès vertader. Massa pel·lícules realitzades avui disposen els seus personatges i trames —i massa poc les formes— al servei d’una mena de dita, de moralina o d’aprenentatge que reconeixerem al final.

I aquests artistes, que s’emocionen recitant Burroughs o Ginsberg, què pensarien del film que protagonitzen? Una pel·lícula certament convencional en la seva articulació d’idees, extremadament deutora d’aquest cinema nord-americà que (mal)anomenem indie, relativament fascinada amb la Nova York que retrata, funcional en la seva comicitat i mecànica en la posada en escena. Com de gran és l’ombra del cineasta Woody Allen als Estats Units?

Perquè, argumentalment, les idees són tan clares com previsibles: reminiscències del capital cultural de Bourdieu, molt aplicat als pensadors del present i massa poc als del passat; enriure’s d’un mateix, assumir la mitjania. Una mitjania reflectida també en la posada en escena, intensament correcta. O en l’únic personatge femení de la cinta —a més d’una cambrera—: una Greta Lee que fa el caducat paper de la noia del grup, provinent d’un context misteriós, misteri que acabarà esdevenint fetitx. O en el descens inevitable cap al ridícul de la Societat d’Entusiastes.

I aquesta crítica potser està sent més cruel del necessari, perquè Late Fame, més enllà del que he dit, no deixa de ser una comèdia amb grans interpretacions, amb personatges entranyables i, crec jo, amb certa consciència de tot el que s’ha mencionat en aquest text. Perquè Kent Jones, el director, obre la pel·lícula amb un dels últims plans de El final de la escapada de Godard, on Jean-Paul Belmondo corria ferit cap a la seva mort. I si Kent Jones no fes aquesta picada d’ullet, potser no sabríem que, com la Societat d’Entusiastes de Late Fame, tots som fanàtics d’allò que estimem, com si fos una condemna. Com Kent Jones, que de ben segur admira la llibertat que Godard mostra en la seva obra mestra, sabent que ell mai la podrà aconseguir. I descobrim així un film profundament empàtic, amb el qual el més fàcil és no barallar-se.