LO VELL I LO NOU

Els anys 90 de la Rússia postsoviètica emergia una nova joventut que semblava menjar-se el món a poc a poc, trencant totalment amb el seu passat. La guerra freda finalitzava, el comunisme i la seva dictadura havien mort per complet. L’última dècada del segle XX, a Rússia, també sembla que és la més esborrada fins ara, sent eclipsada pel seu passat i pel seu present bèl·lic. Assayas ens ho deixa molt clar des del primer moment, i ens ho confirma quan el personatge reconegut de Vladímir Putin (Jude Law) ens diu que la guerra freda mai ha acabat, sinó que només van perdre a un dictador, la cosa encara està per continuar.

A El mag del Kremlin Assayas adapta la novel·la homònima de Giuliano da Empoli, que ens situa l’any 2019 on un escriptor (Jeffrey Wright) té una conversa molt llarga i estesa amb Vadim Baranov (Paul Dano) l‘antiga mà dreta del president actual de Rússia, Vladimir Putin. Conversa que anirà estenent-se durant els seus 156 minuts de metratge i ens explicarà a través del flashback la pujada al poder, i la permanència, d’aquest president autoritari al llarg de tres dècades.

Però Assayas vol anar més enllà d’un simple historicisme, ens parla d’un temps actual que actua com a mirall. El que s’innova d’aquest ascens al poder del president és que va ser propulsat gràcies a l’ajuda dels magnats de la televisió privada de Rússia, on Vadim Baranov hi treballa. Alhora, aquest ascens al poder transcendeix el retrat Shakespearià, per portar-lo a diferents mons digitals, on les xarxes socials i les pàgines webs tenen un poder quasi invisible, però actuen com agents de la paranoia contemporània.

Tot i això, El mag del Kremlin té un problema molt clar, perquè on comença sent un biopic sobre el poder en l’actualitat a Rússia, acaba esdevenint una barreja de temes, situacions, i moments històrics que no arriben enlloc. Assayas vol abastar-ho tot en el seu retrat de Baranov i Putin, intentant mostrar el seu cantó més humanista tocant situacions crítiques del govern de Putin (com podria ser la presa de Crimea o l’enfonsament del submarí Kursk), que acaben quedant com simples anècdotes.

A Assayas sembla que li cegui el dandisme i riquesa del poder rus, que es mou a partir de luxes i de grans espectacles i excessos, però la seva fixació acaba no deixant espai per el punt humà i antropològic que semblava ser l’impuls inicial. Cap al final de la pel·lícula es respira un dol latent del futur d’un país, però Assayas s’ha obsitant tant en crear una cuirassa a partir de l’excés i la riquesa, que a l’espectador no li queda més remei que continuar mirant i preguntar-se què pretenia el director amb aquesta adaptació.

D’un melodrama polític i una faula sobre el poder, la pel·lícula acaba sent una epopeia en vista d’àliga d’alguns capítols històrics sense cap mena d’invitació al pensament crític. Capítols que es tanquen massa aviat, i que ens fa pensar que potser El mag del Kremlin hauria d’haver seguit els passos que va fer el director amb la seva sèrie televisiva, abans estrenada com a pel·lícula, de Carlos (2011). Aprenent així com una crònica política i amb tanta complexitat històrica, no sempre és sintetitzable en una sola pel·lícula. Tot i això, és bastant curiós veure en una adaptació que no té lloc per res més, que tingui moments en què Assayas brilla amb una immensitat grandiosa com per exemple l’últim pla. Moment absolutament brillant que de tanta paranoia digital i de control, semblava que provingués d’una altra pel·lícula.