LO VELL I LO NOU

A vegades, mires una pel·lícula perquè no saps que més fer. No per res no l’havies vist abans, simplement no t’hi havies posat. I a vegades, quedes profundament sorpresa. I agraïda. Molt lluny ha sigut una de les meves revelacions del mes. Ha arribat a totes les bases que fan d’un film una vertadera delícia de veure. És fàcil, orgànica. Es regeix a ella mateixa i s’entén perfectament. Sap on va, sap com fer-ho, i sap com pitjar els botons que la faran arribar-hi. Una pel·lícula que funciona, i que funciona molt i molt bé. Sense focs artificials, sense grans ostentacions tècniques o estilístiques, entén quin és el seu univers i es fa líquida per permear-lo sencer.

Si, com jo, es comença a veure el film sense saber de què va – com si encara es pogués xerrar de pel·lícules que “van d’alguna cosa” -, la primera escena es rep com una remenada. Un grup d’ultras de l’Espanyol cantant i animant-se pels carrers d’Utrecht? I de qualque manera, Gerard Oms aconsegueix que t’ho empassis i et refreguis les dents per si n’ha quedat qualque mica. A partir d’aquí, es comença a descobrir el que és potser el millor Mario Casas vist en pantalla. Interpreta en Sergio, un dels seguidors de l’equip de futbol que, en un cop impulsiu, decideix quedar-se a Alemanya. Un personatge entranyable, que coneixes i per qui es fa incapaç no animar. Oms troba en el Sergio qualque cosa difícil de transmetre, i és que construeix un personatge que existeix. Un personatge que és bo, i complex i del que t’enamores. Troba la fórmula i l’aplica també a aquells que l’envolten. El Yusuf i el Manel, i la Thenna. 

Me neg a desvetllar “de què va” la pel·lícula. No cal. Es palpa. Es palpa amb les primeres mirades, es palpa amb els silencis, amb els crits, amb el futbol. S’entén. Gerard Oms demostra una sensibilitat que vessa de la pel·lícula, i es fa especialment aparent en un guió rodó. Durant el seu transcurs, el film et crea necessitats, i poc a poc, ell mateix va cobrint-les impecablement. La hipermasculinitat, la intimitat, la immigració, la llengua i fins i tot els amics carques, es van posant al seu lloc. Tot conviu en una realitat gravada que els tracta amb tal proximitat i comprensió que no semblen escrits. Semblen trobats, semblen traduïts.

L’home que vesteix de xandall, que crida, que juga a futbol, que és seguidor acèrrim del seu equip, s’obre a nosaltres. S’obre a l’espectador i esdevé un mutant. Un home fet de fang que, en un espai desconegut, es modela a si mateix. Que, potser per primera vegada, es pot donar forma. I no oblidant-se, o deixant-se enrere, sinó apretant-se una mica la panxa i fent-hi un foradet. Aquesta és la màgia que troba Gerard Oms. La del mutant que no es cou, que queda blanet, que queda encara informe. Un mutant que, com contenidor de si mateix, es remou. 

Molt lluny és polític, perquè la realitat ho és, i li demana. És sensible, perquè la realitat ho és, i li demana. És profund, i divertit, i incòmode a vegades. Perquè la realitat ho és, i li demana. I és una gran carta de presentació per Gerard Oms, de qui esperem que la realitat li demani moltes altres coses.