LO VELL I LO NOU

Quan el Marcelo (Wagner Moura) decideix posar gasolina a la frontera de Recife (Brasil), observa a un mort que el cobreix un cartó. El Marcelo reacciona incòmodament, mentre que el responsable de la benzinera justifica l’estat del cadàver. De sobte, uns policies de la zona s’apropen a l’escena, no per recollir el cadàver (que fa tres dies que està deixat, víctima dels cucs i els gossos se’n van aprofitant) sinó per inspeccionar al Marcelo, un fugitiu innocent. 

El començament de O agente secreto ja posa totes les cartes a la taula per un thriller sobre l’oblit i propi d’una investigació dels setanta. El director, Kleber Mendonça Filho, ha expressat en més d’una ocasió la seva afinitat per aquesta dècada, i més encara per l’any en el qual la pel·lícula està ambientada, el 1977. Moment en el qual, Brasil patia d’una violència pudentment pública, i que el director no s’amaga en mostrar. Tot i això, aquesta violència no surt fins a molt més endins la pel·lícula, de mentres, l’espectador s’endinsarà com a agent secret, intentant desxifrar des del minut 1 quina és la trama de la pel·lícula, que no se’ns revelarà fins més aviat la meitat del metratge. 

De mentre, a través d’un guió intel·ligent, que es pren el seu temps d’una manera quasi arcaica avui dia, descobrirem tota mena de personatges de doble fil que escapen d’un règim que no els ha acceptat des del primer moment. Amb tot això, Mendonça Filho no s’amagarà en mostrar constants referències al sèptim art, i a introduir alguns elements fantàstics que s’adhereixen al relat de manera còmica però profundament simbòlica. Elements que aniran ressonant al llarg de tota la pel·lícula com a motius visuals, entre ells una cama, un tauró, el carnaval, i el cartó del mort entre d’altres. Adherint-li a la pel·lícula trets quasi metafísics, que s’escapen d’un simple thriller ambientat a la dictadura del Brasil.

A tot això se li afegeix la interpretació fora d’aquest món del seu protagonista, Wagner Moura, qui d’alguna manera es posa la pel·lícula a les seves esquenes per conduir-la a llocs inimaginables. Actor que se sotmet a les textures fílmiques que desprenen amor per un cinema que ja no hi és, però recreant-se en una possible reinterpretació d’uns codis tant de posada en escena com de guió que no desapareixeran mai. 

Tot i això, Mendonça Filho ens posa de cara a la paret, i través del seu formalisme poc ostentós, ens parla d’alguna cosa més que de política, també de cinema. Endinsant-nos als setanta, intentem rememorar un document històric vingut d’un país que oblida, però també ens remetem a l’actualitat. En aquesta contemporaneïtat se’ns presenten dues investigadores universitàries, que intenten retrobar-se de manera quasi com agents secrets amb aquesta història oblidada. Quan Mendonça Filho recorda a partir de la posada en escena, acabem coneixent a les generacions posteriors, i recordant-ne a les anteriors. Però és aquest gest de parlar-ne, i de dialogar amb el present a través del cinema que l’autor ens fa més responsables que mai d’aquesta història. Mendonça Filho ens dona a entendre que la funció actual del cinema, malgrat que estigui desplaçada, continua sent la d’un banc de sang, que ens nodrirà del més essencial.