LO VELL I LO NOU

Una petita illa als afores de la ciutat, separada del món per una via de tren, una autopista i el riu Besòs, amb persones velles i joves que parlen a les plantes. Semblaria la storyline d’una novel·la fantàstica, però és el nou documental de José Luis Guerín al barri barceloní de Vallbona.

Declarat work in progress pel mateix director en els crèdits inicials, Històries de la Bona Vall és el retrat viu i en directe d’un lloc únic per diverses condicions geogràfiques i socials i aquells humans que l’habiten. El procés és tan important com el resultat final, conèixer vertaderament a les persones que apareixen, familiaritzar-nos amb els seus cossos i converses, amb les seves manies i històries.

En entrevistes promocionals recents, Guerín parlava sobre la importància que les persones retratades estiguin en primer pla, apartant la cinefília del cineasta del focus. És una idea extremadament fascinant (i pertinent) per a pensar la seva pròpia pel·lícula. De res serveix fixar-nos en si les escenes estan guionitzades o no per a definir-la com a documental o ficció. En el 2026, aquestes barreres entre dos gèneres inventats són completament irrellevants. L’important, almenys per al pensament cinematogràfic, és qüestionar el paper del cinema en un documental etnològic i moral d’una comunitat, de la qual el cineasta que la filma és aliè. 

Històries de la Bona Vall es dona tot el temps del món per a escoltar als seus personatges, després, se’ls acompanya pels seus arcs individuals o en petits grups. De tant en tant, hi han molts d’ells reunits: ballant i cantant rumbes, banyant-se en un afluent del Besòs, o en una reunió informativa sobre unes noves obres que afectaran la comunitat. La primera escolta és frontal, sense cap mena de planificació. El segon pas sí que ve mediat per les indicacions del director. Aquí Guerín pensa una posada en escena que acompanya als personatges: en escenes amb molta paraula normalment estan construïdes en un o dos plans, de manera molt simple es vol seguir la conversa amb precisió i sense manierismes. Per altra banda, també hi ha diversos moments en què el cineasta enfoca el seu rol en el sentit més artístic possible. Un paneig uneix diversos personatges que canten, o una superposició que sembla reflex desvia la mirada d’un habitant de Vallbona que ara veu el mateix que l’espectador. O la música que fan els personatges amb els seus instruments i cossos, a vegades decora el paisatge del lloc quan s’independitza d’aquells que l’interpreten, o quan unes ruïnes d’un saló de ball superposades a la veu d’aquell que explica com era aquell mateix saló antany fa que l’albirem, encara que sigui per un segon. I, és clar, l’autopista, les vies o el riu quasi sempre al fons del pla, perquè no ens oblidem que estem en una illa on la gent parla a les plantes.

Així és com ens adonem que l’exercici de Guerín ha estat profitós. Dotant d’espai als seus protagonistes en un inici els fa dignes. I després, quan es dona la llibertat de pensar l’espai de forma artística, és sempre per fer-los grans, més i més Humans.  I com no estar-li agraït a José Luis Guerín per aquesta obra humanista, que mostra als seus personatges amb tanta bellesa i senzillesa, per mostrar-los en comunitat en un món cada vegada més individualitzat. On cada vegada més i més “artistes” donen l’esquena a l’humà, cada vegada més cínics, més atents del seu propi melic… 

Gràcies, José Luis.