LO VELL I LO NOU

Començo redactant aquestes línies sense saber encara si Hamnet de Chloé Zhao és la pel·lícula que penso que és. Si bé és cert que ha aconseguit arrossegar-me sense vacil·lacions cap al seu cor dramàtic, no faig més que entrebancar-me quan tracto de determinar les coordenades que m’han portat allà. O dit d’una altra manera, quins han estat els acords que Zhao ha orquestrat per tal d’emocionar-me com ho ha fet.

Quan un veu la pel·lícula, és possible que la primera cosa a la qual atribueixi aquesta connexió – i no sense raó – siguin les superlatives actuacions de la parella protagonista, qui compta amb un relat amb suficients punts d’auge dramàtic perquè ambdós puguin lluir una intensitat física que poques vegades poden presumir d’haver assolit. Més enllà d’això és quan les consideracions entorn de la pel·lícula es tornen més difoses, quan ens aturem a pensar en la mirada que Zhao ens imposa sobre el relat. Primerament, perquè cal determinar quina és aquesta mirada que se’ns imposa, on se’ns situa en aquest relat i com es situa als personatges en relació a nosaltres.

El pla amb què obre Hamnet treballa directament un vincle entre la natura i la seva protagonista, qui se’ns presenta a la intempèrie d’un bosc en una posició fetal amb ull de Déu, a la qual arribem mitjançant un paneig que comença en les fulles dels arbres agitades pel vent. És un paneig força significatiu, doncs presenta una possible dialèctica que ajuda a entendre el relat com a mediació entre l’ull subjectiu i l’ull de Déu. Si se’m permet el joc, entre ser i no ser. El que comença amb l’aparença d’una contemplació subjectiva, mirada amunt, es revela amb el moviment de la càmera com una mirada completament exterioritzada i objectiva, des de dalt. Així és com Agnes se’ns presenta explícitament com filla de la natura, i sensible a tots els sismes que aquesta pateixi.

El pla que ens presenta a la seva parella, però, és significativament diferent. El personatge de William Shakespeare se’ns és presentat tancat a una llar, en una visió externa des d’una àmplia finestra, amb el reflex de la natura juxtaposat a la seva figura. Ell no pertany al pla de la natura, però aspira romànticament al seu encontre. És des d’allà on veu a l’Agnes arribant a la llar, i tot seguit es dirigeix a la seva trobada. És doncs quan ens trobem amb una escena la qual dialoga activament, i orquestra un curiós joc d’expectatives, amb la famosa obertura de Centaures del Desert. Si bé Will Shakespeare semblava ser qui habitava la llar i acudia a la trobada del foraster, qui finalment es troba al llindar esperant-lo és l’Agnes. Natura i llar són llavors una mateixa cosa, i qui acudeix sempre a la trobada és la figura masculina de l’artista frustrat, permanent foraster que només podrà habitar realment aquell paisatge boscós mitjançant la seva canalització artística. Ja no resulta estrany, llavors, que el decorat que fa de teló de fons a la versió de Hamlet que veiem a la pel·lícula sigui un bosc frondós, amb un gran llindar en el seu centre que permeti culminar el dol.

Seguit d’aquest duet d’escenes, es desplega una narrativa que si bé tracta de ser temàtica i sensitivament concreta, no deixa d’esvair-se a estones en unes imatges més funcionals que no pas evocadores i coherents amb aquesta dialèctica que més amunt plantejava. Una dialèctica que, no ho nego, podria ser purament interpretativa. Però, en cas de ser fruit de decisions atzaroses, aconsegueix per moments aparentar una construcció del relat tan sòlida que sembla necessària. Com interpretar, si no, aquells plans vistos en ull de Déu la primera vegada que sentim el cèlebre monòleg de Hamlet, o quan Agnes s’endinsa finalment a la tragèdia que s’està representant davant d’ella? Com interpretar-les si no és des d’una lectura teleològica, una ullada als personatges que, per un moment, veuen la seva existència excedida per la canalització catàrtica de l’art?

La pel·lícula és el que torna aquestes reflexions en mera interpretació, i a la vegada és el que els ha donat un possible sentit. I jo encara no sé si és o no és.