LO VELL I LO NOU

La nova pel·lícula d’Isabel Coixet és obertament excessiva, melodramàtica i estrident. Ni tan sols tracta d’amagar-se. Escaparia de tota lògica interna, que una història tan sentida es fes petita en el seu llampant cant a la vida i les connexions humanes. Tres adioses tracta la història de Marta i Antonio, una parella italiana resident a Roma i que porta set anys estimant-se. Una parella italiana que, després d’una discussió aparentment insignificant, decideix – unilateralment – separar-se.

La Marta (Alba Rohrwacher), sobtadament abandonada i sacsejada, ha de recobrar l’equilibri en una opressiva imatge en 4:3 que sistemàticament l’expulsa a la vora del quadre, a vegades fins i tot tallant-li el rostre. El relat aviat prendrà una direcció dramàtica inesperada que ho reconfigurarà i ho condicionarà tot. Estranyament, amb l’aparició d’aquest nou conflicte, xocarem amb una silenciosa però volguda resolució – i gairebé desaparició, si no fos perquè aquest melodrama necessita unes maniobres determinades per a la seva ignició lacrimògena – del conflicte detonant i primigeni. Un plantejament estructural similar es troba en un film força recent i als meus ulls més prodigiós com és Los Destellos (2024), de Pilar Palomero. En aquest darrer cas, la notícia d’una malaltia terminal posa en marxa, sense efectismes ni fatalismes, unes complexes estructures del sentiment que aborden el conflicte des d’una acceptació i una comprensió profundament humanes, sense afegits ni artificis. El que posa en marxa Isabel Coixet, paral·lelament, és un entramat de dinàmiques que desvelen de la manera més ensucrada i nítida possible la urgència de les relacions humanes, l’estimar-se i el viure per sobre de tot – perdoneu aquesta odiosa comparació, però se li atribueix a Godard la frase de què la millor crítica per a una pel·lícula és fer-ne una altra, i tot i que jo no he fet Los Destellos, no he pogut evitar xocar-me amb ella–.

Sota aquesta superficialitat pròpia del pitjor melodrama, de vegades pot trobar-se a Tres adioses una discreta i efectiva sensibilitat, una sincera empatia i comprensió pels seus personatges, finalment ofegada per una imatge sense profunditat, una música ressaltada, i un muntatge quasi animatrònic. La inseguretat de Coixet cap a la força intrínseca del relat que adapta acaba revestint aquesta tragicomèdia en una pomposa pel·lícula lamentablement fallida, amb una voluntat inofensiva, que emociona – en el millor dels casos – però no commociona.

Tres adioses és en el fons una pel·lícula sobre què fem quan no sabem què fer, ni per què ho fem. Sobre per què parlem sols quan ningú ens està escoltant, o per què deixem crítiques negatives a internet. És també una de les moltes pel·lícules que n’hi ha que parlen de la mort per articular un discurs alliçonador sobre la vida – remarcat evidentment en una suau i sintètica veu en off –. I és finalment una pel·lícula sobre com l’acceptació i la mort – o la mort i l’acceptació – posen les coses al seu lloc. Sobre com, enfrontats a aquesta inevitable i imminent clausura del relat, el conflicte perd importància de cara a la vida. Potser sense tanta aparatositat, sense tant soroll de fons, hauríem pogut arribar a aquesta conclusió, no abans, però sí en millors condicions.