LO VELL I LO NOU

Que els títols de crèdit inicials de Marty Supreme vagin acompanyats de l’animació d’una vista microscòpica d’una emissió seminal, dona una pista de la pel·lícula que ens espera. Com l’instant de l’ejaculació suspès en el temps, un temps de dues hores i mitja, assistim a una cursa frenètica per a aconseguir-ho tot, en l’estratègia clàssicament masculina de la fugida endavant.

Timothée Chalamet encarna un personatge obsessiu, maníac, mentider, faldiller i trampós —safdià, en definitiva—, que va d’un lloc a l’altre apostant la seva vida a un únic color per assolir allò que més desitja: ser el millor jugador de tenis taula del món. Seguint la línia de les pel·lícules anteriors dels germans Safdie —aquesta és la primera de Josh en solitari des que s’han separat—, el film imposa un ritme capaç de buidar una caixa sencera d’ansiolítics. Un ritme que remet a una certa escola cassavettiana, però orientat, o atrapat, en la recerca d’un retrat de la masculinitat suïcida, tancada en la seva ensimismació pel triomf total.

El cinema dels Safdie sempre s’ha fixat en aquesta masculinitat en estat de perpètua fuga, on es traça una fina línia entre l’èxtasi i l’ànsia, entre la victòria final o la derrota total, i es destaca així la condició autodestructiva de l’homenia. El muntatge accelerat, els primers plans que es mengen la pantalla, la falta total de respiració, contribueixen a filar aquesta idea, acorralant als personatges a la seva indefugible conclusió. No importa si al final s’assoleix la victòria o no, sinó els impulsos primitius que ens porten a desitjar des del sentit més profund. 

Marty Supreme es configura exactament d’aquesta manera i podem dir, per tant, que Josh Safdie és un d’aquells cineastes amb un sistema sobre el qual treballar –sobretot tenint en compte que la nova pel·lícula de l’altre germà, The Smashing Machine (2025, Benny Safdie), no respon als estilemes tradicionals d’aquesta filmografia conjunta. En altres paraules, Josh Safdie sempre fa la mateixa pel·lícula. 

El tenis taula és una particularitat del film i és certament divertit tot el que envolta la competició. L’èpica de certs partits, la destresa de Chalamet, el rival a batre… El frenesí d’aquest esport està adscrit en el ritme de la pel·lícula, també quan el ping-pong desapareix durant gran part d’aquesta. I el fet que desaparegui també és important. Josh Safdie es mostra incapaç de retratar la masculinitat sense caure en els tòpics formals del seu cinema: la pel·lícula agafa irremeiablement una fragància de road-movie accelerada, està l’arquetip del mafiós que desembarca en un tiroteig, el capitalista que acaba dominant completament al protagonista…

En altres paraules, es podria dir que la pel·lícula no pot evitar caure en la masculinitat que retrata críticament a l’hora de pensar en la seva forma i narrativa. Com quan Truffaut afirmava que no pot existir una pel·lícula antibèl·lica sense convertir-se en proguerra quan es recrea una violència irrepresentable, Marty Supreme descriu una masculinitat fosca i suïcida afirmant-la en unes convencions que la visibilitzen. I com evitar aquesta violència? Com mostrar la caparrudesa i les immolacions no programades sense recrear-se? La resposta en l’última pel·lícula de Kelly Reichardt: The Mastermind.