LO VELL I LO NOU

Aproximadament vint-i-vuit setmanes després de la seva precursora (28 Years Later), arriba als cinemes la seva continuació directa, amb el subtítol The Bone Temple. Un film el qual, tot i la seva autoconsciència de ser un pont cap a l’entrega final de la trilogia, intenta —potser més enllà de les seves possibilitats— ser més que una simple extensió de l’anterior, abraçant la part més boja que a la pel·lícula prèvia només s’intuïa en moments puntuals, i que arriba aquí a la seva màxima expressió a través de dues escenes amb l’acompanyament musical de Duran Duran i Iron Maiden.

Com és clàssic en el gènere, l’amenaça sobrenatural no és més que una excusa per parlar dels conflictes del nostre present i del futur immediat: mentre que l’entrega anterior utilitzava el concepte d’infectats i població aïllada per construir una faula metafòrica post-Brexit, aquesta vegada aquests mateixos elements serveixen per reflexionar sobre la fe en temps de crisi, el xoc entre ciència i religió i el perill d’erigir líders ineptes per tornar-los en figures gairebé sagrades.

No negaré que aquesta segona part estava marcada per un cert escepticisme, no només pel polèmic final de la seva predecessora —que, per a qui escriu aquestes línies, li va semblar una autèntica genialitat—, sinó també pel relleu en la direcció. Tot i que Alex Garland continua en el guió, Danny Boyle cedeix la càmera a Nia DaCosta, directora que ja havia explorat el terror en clau social i política a la interessant però irregular nova versió de Candyman (2021), però que també venía de ser la responsable de l’espantosa The Marvels (2023).

Aquesta por ha resultat, en bona part, infundada, ja que aquí DaCosta sembla disposar d’un marge creatiu suficient per concebre una continuació atípica: en lloc d’augmentar les apostes i magnificar l’amenaça, la redueix fins a gairebé ignorar-la, centrant el gruix del metratge en un viatge espiritual i introspectiu articulat a través de dues trames paral·leles que acaben col·lisionant. D’una banda, la del doctor Kelson —un Ralph Fiennes hipnòtic, protagonista d’una de les millors escenes de la pel·lícula—, obsessionat a curar un infectat salvatge; per l’altra, la de Spike (Alfie Williams), reclutat a la força pels “Jimmies”, un culte de joves supervivents disfressats a imatge de la figura televisiva britànica Jimmy Savile (posteriorment desemmascarat com a depredador infantil), liderats per un Jack O’Connell que, després d’aquesta pel·lícula i Sinners, es consolida com un dels actors joves més interessants del panorama actual.

Tot i ser una continuació argumentalment coherent amb el que s’havia plantejat prèviament —i fins i tot millorant i expandint l’univers de la saga—, la pel·lícula pateix una mancança important: l’absència de qualsevol voluntat clara d’explorar o tensar les possibilitats de la imatge, de jugar amb ella i experimentar amb totes les oportunitats que l’audiovisual et proporciona per destacar d’entre la resta, ja sigui gravant amb càmeres digitals de baixa qualitat com l’entrega inicial del 2002, o amb iPhones com la pel·lícula anterior.

La clau no estava en copiar la direcció cinètica de Boyle, evidentment, sinó en mostrar una mínima autoria visual. Perquè aquí la imatge, tant individualment com en conjunt, resulta estàtica, funcional, interessant als primers plans més contemplatius, però sense cap mena de vida, textura, o possible lectura ontològica —que torno a repetir, resulta funcional, però venint d’una pel·lícula prèvia que havia arribat a dialogar amb l’herència més radical i moderna de Godard, aquesta renúncia a l’experimentació resulta especialment decebedora—.

Com era d’esperar, i assumint finalment la seva condició de peça de transició, la pel·lícula es tanca amb un previsible però emocionant cliffhanger, que prepara el terreny per al que s’anuncia com l’últim capítol —amb el retorn de la dupla Boyle/Garland—, potser per tancar de manera definitiva aquest curiós tríptic sobre la mort, la fe i la vida.