LO VELL I LO NOU

A la presentació del seu darrer llibre, Cuentos atados a la pata de un lobo, l’escriptora i dramaturga Angélica Liddell va parlar del concepte d’incompatibilitat amb la vida. Partint de la seva pròpia experiència, va assegurar que hi ha persones que simplement no estan fetes per l’existència que els ha tocat viure. Una afirmació rotunda, sense matisos i sense escapatòria. Per a la resta, afortunats de poder dir que gaudim d’una relativa compatibilitat amb la vida, imaginar aquesta situació es converteix en un acte de fe. La possibilitat d’una realitat insuportable a tots els nivells és un misteri. Tot i ser un guió original, es podria dir que If I Had Legs I’d Kick You aconsegueix posar imatges a les paraules d’Angélica Liddell. Mary Bronstein s’ha apropat a aquest misteri, s’hi ha endinsat i ens ha permès donar una ullada ràpida.

La pel·lícula arriba a sales amb la marca de terror d’A24 mostrant clars signes d’esgotament. Títols com Bring Her Back (2025) o Heretic (2024) feien palpable el desgast d’una fórmula viciada. Els espais comuns, els temes que fins aleshores havien funcionat a la productora, es van topar amb direccions poc inspirades i una manca d’idees preocupant. La ressaca d’Hereditary (2018) s’ha allargat massa, i hem acabat exposats a còpies cada vegada més degradades d’un cinema que, fins a cert punt, va tenir èxit pel moment concret en el qual es va produir. Si bé és cert que If I Had Legs I’d Kick You no juga en el terreny del terror sobrenatural, sí que toca alguns temes “marca de la casa”, com la maternitat o l’exploració del trauma. En aquest cas, però, el resultat funciona. La pel·lícula té intenció, força visual i una autonomia narrativa més enllà dels grans temes de la productora. De fet, hi podem trobar en ella més similituds amb altres pel·lícules d’A24, no necessàriament de terror psicològic, com Uncut Gems (2019).

Igual que la pel·lícula dels germans Safdie, If I Had Legs I’d Kick You presenta una realitat en fallida total. Mary Bronstein no ens parla únicament d’incompatibilitat amb la maternitat, sinó d’una impossibilitat absoluta en les relacions humanes, amb tot el nostre entorn. Els espais i les persones que envolten Rose Byrne dibuixen una realitat al·lucinada, indesxifrable. L’origen físic del forat al sostre que dona inici a la pel·lícula eludeix qualsevol explicació racional. De fet, gran part d’aquesta realitat queda deliberadament fora de pla. La pel·lícula nega la possibilitat d’una posada en escena que ens permeti ordenar i entendre la relació física entre personatge i entorn. Els primers plans desborden la pantalla, descontextualitzant aquestes relacions i delegant molta informació al fora de camp i a un apartat sonor saturadíssim. Hi trobem llavors una descompensació tan forta entre imatge i el que realment està passant en escena, que es produeix una sensació desorientant. I és aquí on la pel·lícula es llueix, aconseguint el que moltes altres intenten sense èxit fent ús de recursos innecessaris: crear una experiència realment immersiva. Resulta que no calia rodar en pla seqüència, ni en formats ultra-panoràmics. La resposta estava en una bona planificació i un tractament intel·ligent del fora de camp i el so.

Tot i aquesta visió fatalista, Mary Bronstein dirigeix la pel·lícula amb prou sentit de l’humor, aconseguint, així, una fita gairebé impensable dins un cert cinema contemporani: no tractar d’estúpids als espectadors. La pel·lícula és dura de veure, sí. Però no subratlla innecessàriament la seva gravetat. No necessita recórrer covardament a la violència constant contra nens de Bring Her Back per reclamar la nostra atenció. La pel·lícula permet desenvolupar-se i moure’s en un to propi. El que ens mostra és probablement el més semblant a l’infern a la Terra, però també hi caben altres matisos, encara que siguin còmics. I l’humor arriba, en aquest cas, per acumulació. Com a les obres i els contes d’Angélica Liddell, les desgràcies, el fracàs de les relacions humanes i la violència latent en qualsevol escena, acaben dibuixant una realitat tan grotesca, tan aliena, que ens desarma. 

Potser ha arribat el moment de deixar de veure el logotip d’A24 com a garantia d’un determinat tipus de cinema. Una afirmació massa òbvia a aquestes alçades. Però la realitat és que, amb el pas dels anys, la productora ha creat la il·lusió de ser un gènere en si mateix. I ens agradi o no, en el seu vessant més inamovible, els gèneres cinematogràfics encara dicten el comportament d’una indústria que busca, al cap i a la fi, qualsevol garantia o indicador de seguretat. A24 ha assolit aquesta seguretat a costa d’haver allargat massa certes tendències i temàtiques, fins al punt d’arribar a un estancament creatiu evident. Però sempre hi haurà casos aïllats, pel·lícules que s’obren pas entre les escletxes de les estructures més ràncies de la indústria. I nosaltres, com a espectadors, hem d’obrir-nos a la possibilitat que aquestes pel·lícules arribin sota el segell de productores o gèneres que, com en el cas que ens ocupa, no es troben en el seu millor moment.