LO VELL I LO NOU

Rita Azevedo Gomes és una veu singular del cinema europeu contemporani, marcada pel diàleg amb la literatura, la música, la pintura i la història del cinema. La seva obra, al marge de modes i convencions, es centra en el temps, els cossos, la paraula i l’espai, concebent cada film com un lloc d’experiència i resistència.

Aquest 16 de gener s’estrena a Espanya Fuck the Polis, rodada a Grècia i construïda des de la incertesa i el risc. La pel·lícula combina viatge, reflexió sobre els orígens de la civilització occidental i declaració de principis cinematogràfics, confrontant la polis amb la natura, el mite i el present.

Gràcies als Cinemes Girona, hem pogut entrevistar la cineasta, aprofundint en el seu mètode, la importància de la intuïció, la música i la cita, i la seva concepció del cinema com un acte de llibertat i perseverança.

Oscar G. Pinazo (entrevistador): Bon dia, moltes gràcies per aquesta oportunitat. Et volia començar preguntant per Fuck the Polis, la pel·lícula que estrenes aquest divendres. Em recorda moltíssim a un film d’aventures clàssic, per molt experimental que sigui. Què en penses?

Rita Azevedo Gomes: Bon dia. Sí, és possible. En certa manera va ser una aventura fer això, ja que vam començar sense saber exactament quin era el destí. És a dir, l’objectiu era anar a Grècia i pel camí anàvem teixint la cosa. I això era un risc, si vols. L’aventura sempre implica un risc i em sento molt còmoda així, no és una molèstia. Però aquest risc era igualment enorme, perquè les condicions en què filmàvem no eren gaire bones i teníem molt poc temps. En Bingham (Bingham Bryan) no havia fet mai la fotografia d’una pel·lícula. La qualitat de l’equip de so era baixa i, per tant, el João Saratopo estava sol. Tot això era riscós. I, sobretot, era un risc partir sense la certesa del que hi ha allà i del que trobaràs.

O.G.: A més, també hi ha una mena de descobriment cap al final: la idea que, de sobte, la natura pot tornar a ser molt important, no? Que tot allò que és la polis ha anat esborrant una certa concepció de la natura.

R.A.G.: Sí. La idea que la polis va fundar la política i les ciutats, les jerarquies, la filosofia… Ho va fundar tot, i era brillant. Però aquesta mateixa brillantor va ser el que a poc a poc va anar alimentant la civilització occidental i així va acabar caient en un sotrac tremebund. I així s’ha perdut, crec, aquest sentit de la connexió amb allò primordial, amb la natura, és clar. I es van acabar desbordant els límits, com diu Camus.

O.G.: Llavors, et volia preguntar sobre la importància de la cita en el teu cinema. Totes les referències a la música, la literatura, la pintura… En la teva penúltima pel·lícula, a Un trio en mi bemoll, hi ha una discussió en un moment en què es parla del que seria la intuïció i el coneixement a l’hora de pensar en l’art. I m’agradaria saber una mica com veus aquesta discussió.

R.A.G.: A Trio en mi bemoll? Quan?

O.G.: En un moment ella li està explicant com les cançons que li agraden. Ella diu: jo penso en les cançons i tu penses en els autors.

R.A.G.: Ah, sí. Ell és un erudit, un culte, un pesat (riu). I ella és intuïtiva. Hi ha una part intuïtiva que és molt important i que de vegades l’excés de coneixement i d’intel·lecte mata. Perquè si vas a reflexionar molt sobre tot el que fas… Els dubtes són enormes, no? Per tant, hi ha moments en què surt qualsevol cosa i sento que és el que convé, és el que està bé. I encara que sembli que no té res a veure. Jo sempre segueixo la intuïció, sí. Però no sé per què. És com una fam, és com una fam. Tu sents, sents. És cap allà i prou, i hi vas.

O.G.: Però, tot i així, per exemple, a vegades deixes sonar una cançó durant un cert temps i la pel·lícula sembla convertir-se gairebé només en la cançó. O quan, per exemple, a Fuck the Polis, estàs llegint un llibre i, al mateix temps, et veiem a tu mateix llegint-lo. Aleshores hi ha, d’una banda, la cita, i de l’altra, la manera com aquesta cita es relaciona amb el que estem veient, no? És a dir, com es relacionen la cançó que sona, o el text que llegeixes, amb la imatge que apareix a la pantalla. Com es construeix aquí una mena de… una espècie de simfonia entre la música (o so) i la imatge.

R.A.G.: Pot ser això, pot ser per contrast: una cosa s’oposa a l’altra. O pot ser perquè hi ha una sintonia, com va passar en aquella escena del moll, del desembarcament, amb els camions i tota aquella situació. I el tricotatge del ram, de sobte, pertanyia a aquell lloc. No hi havia cap dubte: era allà. I això passa de vegades, com va passar al Trio, quan hi ha la Barcarola. Quan vaig sentir aquella música, i hi ha aquella escena… Hi ha el lladre a la platja i es parla del cinema.
De vegades tinc la sensació que sempre estic reflexionant una mica sobre el que li passa al cinema, no? Perquè amb el canvi dels temps, el cinema es desplaça cap a coses molt estranyes. Avui dia és una mica confús: es barreja tot i no se sap gaire bé què passa. Però hi ha coses que tenen el seu lloc propi, que ni tan sols has estat tu qui les ha fabricat. Només les has sabut sentir i agafar-les. I la música passa així…
A mi m’agrada molt Straub, que té aquella teoria que la música, als films, ni pensar-hi: la música només serveix… Jo detesto les pel·lícules amb música per ajudar a fer passar la imatge. Posen una musiqueta i allò ho resol tot. No m’agrada gens. A mi m’agrada quan la música apareix com un altre personatge, i li hem de donar aquesta importància.

De vegades fins i tot pot ser així, com amb aquella música de l’António Variações, Quero é viver —(aquí es posa a cantussejar la cançó). Per a mi, aquest jo vull viure és un jo vull filmar. Perquè aquesta pel·lícula va ser un acte de resistència. Tres vegades em van refusar el subsidi.
Jo també entenc com és que un jurat ha de donar suport a una pel·lícula… El guió… no hi ha guió. Jo no sé quina és la pel·lícula. Com volen que els expliqui quina pel·lícula faré, si jo mateixa no sé quina pel·lícula faré? És difícil. Per tant, a la tercera vegada que em diuen que no, jo dic no, sí. És una resistència: no et deixen…
He passat per això tota la vida. Entre la primera i la segona pel·lícula van passar deu anys. Vaig trigar setze anys a fer A vingança de Mulher. Anava fent altres coses, però… No ho sé. Hi ha una cosa: no pots saber si serà sí o no abans de fer-ho, abans d’experimentar. Una vegada més, sempre és un risc.

I, per tant, tornant a la música, aquesta entra de vegades sense estar prevista. I, de sobte, quan estàs treballant en una cosa d’aquestes —o ni tan sols diria treballar, simplement fent—, tot allò que t’apareix i t’inspira ve de trobar-ho, de trobar les coses.
Per exemple, a A vingança hi ha una frase… Era Nadal, entro en una llibreria per comprar un llibre. L’embolcall, el paper de l’embolcall, era molt bonic: tenia unes frases amb citacions d’autors. Veig una frase i dic: aquesta frase és de la meva pel·lícula. Vaig esquinçar el paper i la frase va acabar a la pel·lícula. L’has pescat.
Perquè et quedes en una mena de pol de captació, per alimentar aquella bèstia que està començant. Tot entra cap a dins.

O.G.: Amb això que dius, hi ha una cosa molt curiosa. Gairebé tots els teus títols són frases d’altra gent. Els títols que poses al nom de les pel·lícules… Acaben sent un poema d’una altra persona, o una cançó… Tot està sempre en una posició molt col·laborativa/conscient amb la història de l’art. Com si tu fossis una més i aleshores apel·les a certes obres constantment.

R.A.G.: Ostres, mai m’hi havia adonat. O som da Terra Tremer és meu. A frágil como o mundo és un poema de la Sofia (Sofia de Mello Breyner), sí. I a partir d’aquí, els altres són els títols de les obres. La venjança d’una dona, per exemple. O L’altar també ve d’una cançó noruega.
El problema és que amb la nova Fuck the Polis estic tenint problemes. He vist un anunci de la pel·lícula que s’estrenarà avui a Girona amb el títol Fuck the Police. O, l’altre dia, encara pitjor. No sé on, vaig llegir: Fuck the Polish. És a dir, la gent polonesa (riem tots dos).

O.G.: Volia tornar a parlar sobre una escena que abans has mencionat. La del moll amb la gent i els camions entrant. És un pla molt primitiu, quasi dels Lumière. En el teu cinema moltes vegades penso en això primitiu, encara que després també facis moviments de càmera bellíssims. Però hi ha quelcom de deixar la càmera quieta i gravar el que hi ha. Un cinema molt directe, al cap i a la fi.

R.A.G.: Totalment, perquè hi ha coses que tu preveus fer d’una manera, però quan arribes al lloc, el mateix lloc et suggereix una altra cosa. Els espais també són fonts d’inspiració, no? O de dissensió. Perquè, de sobte, això passa cada dia de rodatge. No tens allò que… Fins i tot el que vas veure el mes passat: arribes i ja és diferent. El riu ha crescut, l’aigua s’ha desbordat, ja no tens el que volies. I ara què fas? No filmes? Evidentment no: filmes. Què faràs? No ho sé, ja ho veurem.
No sóc gaire de dir “avui parem el rodatge”. Ho considero un luxe. Per a mi és un luxe poder tenir un dia de rodatge, i no el desaprofitaré. Em costa tant aconseguir les condicions per poder fer una pel·lícula que no em puc permetre aquest luxe. De veritat, no em puc permetre dir: avui no rodo perquè no hi ha grua. Hi ha grua, no funciona, no rodo, i parem tots. No sóc capaç.
I a Fuck the Polis va passar això: em vaig trencar el peu, me’l vaig torçar a Delfos. Doncs a caminar.

O.G.: Caram. Però no es pot parar.

R.A.G.: Jo crec que no. Veig gent que para i espera. Jo ja espero des de fa cinquanta anys. Ja he esperat molt. Del primer al segon film van passar deu anys. Sóc una persona que no va passar per una escola de cinema, que no va fer cap màster, que no va tenir no sé què. Simplement em vaig començar a envoltar de gent del cinema. I volia veure com és que fan això. Perquè a mi m’agradava molt el cinema. Per a mi era un enigma. I quan hi ha un enigma, m’agrada.

O.G.: Hi ha una cosa sempre molt compromesa, finalment. Com que has mencionat Straub-Huillet, se’m fa impossible no pensar en ells.

R.A.G.: Sí, jo entenc el punt de vista dels Straub. Però t’ho dic sincerament: recordo l’estranyesa i la fascinació. Quan el vaig veure per primera vegada, amb Moisés e Aarão (1975), a l’Institut Alemany de Lisboa. Hi havia el director Mayer Klarsen, que era fabulós, i va organitzar uns cicles dels Straub. I van venir a Lisboa.
«Quin animal és aquest?», vaig pensar. Mai no havia entès que el cinema també pogués tenir aquestes coses. Em va encantar. Però no vaig entendre res. Era tot en alemany. Tot i així, em va agradar molt. Aquella cosa de les túniques davant de l’autopista. I la realitat en confrontació amb el passat.
Pel que fa a la seva opinió sobre la música als films —de deixar-la fora—, li dono la raó, però en altres coses no. Jo no seria feliç al món de Straub. No m’agradaria viure-hi, en aquella seriositat.

O.G.: Consideraries el teu món més feliç?

R.A.G.: No sé si més feliç, però més lliure. Jo sempre he dit: això mai ho faré, això mai ho faré. Però no ho saps; potser ho acabaràs fent. Intel·ligència artificial, mai a la vida. Potser ho faré. Per exemple, al principi deia: jo mai he volgut filmar en vídeo. Mai a la vida. I bé, al final acabes filmant en vídeo.