LO VELL I LO NOU

Allò més humà pot ser trobat a llocs on, d’entrada, sembla desaparèixer. Darrere de gamertags, de l’anonimat, de la pantalla, en espais ficticis, irreals, simulats, i amb vides paral·leles, separades, desvinculades, els protagonistes de Knit’s Island (2023) es converteixen en testimonis de la bellesa d’allò humà. També d’allò més estrany, violent i, fins i tot, inquietant. Però en essència, ens revelen l’amplitud de la condició humana, i com aquesta habita realitats alternatives, com es tradueix, com es filtra i com permea. Ekiem Barbier, Quentin L’Helgouac’h, Guilhem Causse filmen un documental dintre del videojoc DayZ, passant a formar part d’un grup de jugadors que s’aïllen en una illa del videojoc on, més enllà del seu disseny de shooter original, es generen dinàmiques de roleplay survivalista.

Amb un equip conformat per ells tres – que ens remet en dimensions a altres films com Grand Theft Hamlet (2024) – els directors de Knit’s Island es recorren els diferents espais de l’illa, investigant i entrevistant a les diverses comunitats que la poblen. De milícies violentes amb tendències caníbals, a pacifistes espiritualistes, devots a un Déu inventat i grups d’exploradors, passen per tots els arquetips de pel·lícules de ficció sobre apocalipsis zombis – i qualcun de collita pròpia. El que comença amb entrevistes més disteses sobre la naturalesa del joc, de les decisions dels jugadors i dels personatges que s’han creat, encara dintre de les dinàmiques del roleplay, evoluciona cap a un conjunt de converses que supuren intimitat, connexió i empatia. El joc esdevé un espai de comunitat real, d’enteniment i de cures. Els personatges – tan definits i tan presents al principi – comencen a dissipar-se i a deixar entrar els jugadors al discurs. El Reverend Stone, un dels jugadors que ens acompanya durant quasi tot el film, s’acomiada del seu avatar i ens confessa el seu nom IRL, i de sobte, tot pren un altre color. I el dubte que es plantegen durant la peça – és això real? – sembla aclarir-se a poc a poc, no amb un sí ni amb un no, sinó amb una amalgama de sensacions que apunten cap a un altre monosíl·lab que, per desgràcia, jo desconec. Un monosíl·lab que estáà a punt de mostrar-se a l’espectador quan entra la coda dels espais del món real filmats, m’atreviria a dir que amb mòbils, desde les finestres de casa.

Explicat així, tan grandiloqüent i transcendentalista, es pinta una documental que no és ben bé el que es proposa. Sembla més sumptuós del que és, quan en realitat, part de l’encant de Knit’s Island és el gaudi de les seves imatges. L’espai virtual, les mecàniques del joc i les possibilitats d’un avatar, generen imatges divertides, còmiques, festes on les danses són buclèiques i segments de surrealisme màgic. Davallades impossibles a les coves o capficos a l’aire. Les converses, tan genuïnament humanes, es troben emmarcades en un context completament aliè al natural. I en aquest joc de peces de diferents puzles que encaixen sense forçar, es crea una sinergia que fa d’aquest film un caramel dolcíssim amb un embolcall la mar de bonic.